Rebelle: de guerres i monstres que devoren infàncies

Rebelle: de guerres i monstres que devoren infàncies

Sonia Herrera

“La infància dels meus dies no és el desemparament, sinó voler ser consolada del que no es pot per qui no sap”.

Hilda Rais

En aquesta segona ressenya cinematogràfica, ens endinsarem en l’última pel·lícula del director canadenc Kim Nguyen. Rebelle (War Witch) (2012) narra la història de Komana (magníficament interpretada per Rachel Mwanza), una nena de catorze anys subsahariana que li explica al fill/a que està esperant com va ser segrestada per l’exèrcit rebel i com es va convertir en soldat.

El film que va ser nominat a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i que va ser guardonat com a Millor Pel·lícula al Festival de Cinema de TriBeCa, ens situa en algun lloc indeterminat de l’Àfrica subsahariana, un lloc que bé podria ser la República Democràtica del Congo, Sierra Leone, Rwanda, Libèria, Mali, Txad, Somàlia, la República Centreafricana… Però també podria ser Bòsnia i Hercegovina en els anys 90, Guatemala durant la dictadura de Ríos Montt, Alemanya o la Xina durant la II Guerra Mundial, la Índia durant el procés d’independència, l’Argentina de Videla, Espanya durant la guerra civil, l’Afganistan, Colòmbia, Egipte o Síria avui mateix.

Perquè Rebelle és una història de violència narrada amb extrema sensibilitat, però una història al capdavall que posa l’accent en dos cruels drames dels conflictes bèl·lics: el reclutament de nens i nenes soldats i l’ús de la violació com a arma de guerra. Si bé el primer s’ha convertit en un cruel tret definitori dels conflictes africans de les últimes dues dècades, la segona, la violència sexual, és el denominador comú de totes les guerres i s’utilitza des de fa massa temps, però la seva visibilització i la seva condemna pública encara són molt recents.

Deia Jon Sistiaga que cap guerra s’assembla a una altra i no sé si estic d’acord del tot amb aquesta afirmació ja que per a les dones el conflicte armat sempre i invariablement converteix els seus cossos en camp de batalla[1]. El control del cos femení ha estat una característica intrínseca del patriarcat i aquest sempre ha anat de la mà de la militarització. Tal com explica Fernando Hernández Holgado, violència contra la dona, dominació masculina i guerra estan íntimament enllaçades.

Probablement la manifestació més cruenta d’aquesta aliança és la violació com a exercici de possessió i objectualització de la dona. La violència sexual és un crim de guerra[2] que assoleix cotes endèmiques en diverses regions del planeta:

“La violència contra les dones és un aspecte integral i endèmic dels conflictes al llarg de la història. Però això no vol dir que sigui inevitable o insoluble. Els patrons de la violència contra les dones en situacions de conflicte no sorgeixen de manera «natural», sinó que són ordenats, aprovats o tolerats com a resultat del càlcul polític. Més encara, aquests crims són obra d’individus que saben que no seran castigats per agredir a dones i nenes. Aquestes forces-militars, polítiques, socials o econòmiques-exacerben o manipulen conscientment actituds estereotipades o violentes cap a la dona i esteses en la societat, en considerar que aquesta estratègia de guerra els serà beneficiosa”. (Informe d’Amnistia Internacional Vidas Rotas)

“Per entendre l’ús de la violència sexual com a arma de guerra és important tenir en compte el marc social patriarcal que legitima i dóna lloc a aquesta violència. La violència sexual contra les dones és una realitat present en qualsevol context social, no únicament en aquells afectats per la violència política organitzada, i per tant és important entendre el continuum que porta de la violència sexual en contextos de “pau” al seu ús en contextos de “guerra””. (Maria Villellas Ariño. “La violència sexual com a arma de guerra”. Quaderns de Construcció de Pau).

Per lluitar contra la violència sexual i la impunitat que l’acompanya s’ha de …

– Visibilitzar el problema i reconèixer la violència sexual com a estratègia de guerra i conseqüència directa dels conflictes armats.
– Processar als violadors i oferir justícia a les víctimes.
– Empoderar les dones i nenes, principals víctimes d’aquests crims.
– Mobilitzar als/les dirigents polítics/ques i a la població civil sobre aquesta qüestió.
– Garantir i assegurar respostes més eficaces per part de Nacions Unides.

El film de Nguyen és, sens dubte, punyent, però sense arribar a ser llastimós. És impressionant la força dramàtica que desplega barrejant esplèndidament la irracionalitat de la guerra i els actes més atroços amb emocionants escenes plenes de lirisme, com en una mena de realisme màgic africà no massa allunyat dels relats al·lucinatoris d’Elena Garro, Alejo Carpentier, Jorge Luis Borges, Miguel Ángel Astúries, Juan Rulfo, Carlos Fuentes o Laura Esquivel i que causa tant impacte o més que les pròpies escenes de violència directa.

Perquè Komana, a més de quedar embarassada fruit d’una violació, es veu obligada a empunyar un fusell, a matar -paradoxalment- per sobreviure i a recórrer a tota mena de drogues per suportar el dolor del viscut sense parar-se a pensar massa. Aquest també és el cas de desenes de milers de nens i nenes que són reclutats cada any per grups armats que els obliguen a participar activament en la guerra.

Myanmar (Birmània), Txad, Somàlia, la República Democràtica del Congo, Mali, Sudan, Uganda, Afganistan, Iemen … Segons informa Amnistia Internacional, almenys en 18 països infants continuen sent reclutats per grups armats i parts de diferents conflictes, exposant-los a patir lesions i traumes psicològics o fins i tot a morir.

El 1998 es va formar la Coalició per Acabar amb la Utilització de Nens Soldats integrada per organitzacions de drets humans de diferents regions del planeta. L’objectiu d’aquesta coalició era (i és) posar fi al reclutament de nens i nenes soldats, aconseguir el seu alliberament i promoure la seva reincorporació a la vida civil. Però aquest procés no és un camí senzill…

Els programes de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) no solen disposar d’un finançament estable per donar suport a llarg termini als nens i nenes excombatents. Per exemple, segons recull Amnistia Internacional, a la República Democràtica del Congo “un finançament amb retards, imprevisible i a curt termini, combinat amb la mala planificació i mala gestió del programa de DDR, s’ha traduït en el fet que uns 14.000 ex nens i nenes soldats hagin quedat exclosos del suport a la reintegració”.

“Alguns ex nens i ex nenes soldats als quals s’havia desmobilitzat van dir a Amnistia Internacional que temien tornar a les seves comunitats perquè els seus veïns havien presenciat la seva participació en els crims. El cost personal que han de pagar els nens i les nenes soldats és molt elevat: insensibilitzats i profundament traumatitzats per l’experiència viscuda, a molts els persegueixen els records dels abusos que van presenciar o que els van obligar a cometre”.

Als horrors del conflicte, les nenes soldat han d’afegir, com es comentava anteriorment, la sistematicitat de la violència sexual. Elles, a més de servir com cimbells, espies, guardaespatlles dels comandaments o portadores, acostumen a ser víctimes d’esclavitud sexual i són sotmeses a violacions constants. El pitjor de tot, és que a dia d’avui aquest és un horror impune i invisibilitzat ja que la major part de les ex nenes soldat no són identificades i no formen part dels programes oficials de DDR, quedant així absolutament desateses per les institucions.

Igual que en el cas de Komana relatat a Rebelle, a més de suportar la barbàrie i el trauma en els seus propis cossos, les agressions sexuals provoquen en moltes d’aquestes nenes “lesions físiques greus i embarassos forçats, així com contagi de VIH i altres malalties de transmissió sexual”.

Interessos econòmics i geoestratègics de grans multinacionals, conflictes ètnics, corrupció i estats fallits, guerres territorials… Les causes d’un conflicte bèl·lic poden ser múltiples, però finalment, a milers de nens/es com la protagonista de la pel·lícula que ens ocupa se’ls roba la infància i el futur Més encara quan es veuen obligats/des a combatre en una guerra generada per ambicions d’un món al que per desgràcia arriben prematurament i de la pitjor manera possible: el dels adults.

Diu un proverbi ugandès que quan dos elefants lluiten és l’herba la que pateix. I així ho mostra Rebelle. En el cas dels conflictes armats, l’herba sempre és la població civil i, dins d’aquesta, les dones i les nenes solen portar-se la pitjor part perquè els seus cossos es converteixen també en botí de guerra i escenari del conflicte…

***

A propòsit de la violència sexual contra les dones en els conflictes armats, recomano que veieu si teniu oportunitat l’acabat d’estrenar documental d’Hernán Zin, La guerra contra las mujeres.

A més, en el següent vídeo trobareu el testimoni d’Emmanuel Jal, un jove cantant de Hip Hop, que va ser nen soldat al Sudan i que ara lluita perquè cap altre nen o nena hagi de reviure la seva experiència:

 


[1] Es calcula que entre 100.000 i 250.000 dones van ser violades durant els tres mesos que va durar el genocidi de 1994 a Rwanda, que les milícies armades van violar a més de 60.000 dones en la guerra civil de Sierra Leone i a més de 40.000 en el conflicte de Libèria i que unes 60.000 dones van ser violades a l’antiga Iugoslàvia durant el conflicte dels Balcans.

[2] “(…) la violència sexual es perpetra sovint no només per causar ferides físiques i humiliació, sinó també per contribuir a la destrucció de la cultura contrària. El dany a la vida cultural i comunitària originat per l’ús de la violència sexual a la guerra pot perdurar durant generacions. El dany psicològic a llarg termini i el sofriment continu signifiquen que aquest tipus de violència afecta no només a la supervivent immediata, sinó també als seus hijos, néts, família directa, família llunyana i vida comunitària” (Katie Thomas. “Violencia sexual: arma de guerra”. ACNUR).

En l’Estatut de Presa del Tribunal Penal Internacional (ICC) s’inclou la violació, l’esclavitud sexual, la prostitució forçada, l’embaràs forçat, l’esterilització forçada o “qualsevol altra forma de violència sexual de gravetat comparable” com a crim de lesa humanitat quan es cometi de forma generalitzada o sistemàtica.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.