L'alegria de l'Evangeli, un fruit i una tasca

L’alegria de l’Evangeli, un fruit i una tasca

Llorenç PuigDesprés del Sínode de bisbes d’octubre de 2012 que va tractar la Nova Evangelització, el Papa Francesc ens fa el regal d’una Exhortació Apostòlica que presenta un programa ben ambiciós, que parteix d’una mirada positiva de la presència de Déu en la realitat que és tan dinàmica, i que ens convida a ser valents, confiats.

La proposta, el programa que planteja el Papa Francesc és molt àmplia, però podem indicar aquí els cinc passos que es plantegen al primer capítol:

1) El primer pas, l’arrel de la proposta evangelitzadora del Papa Francesc , és el “primerejar” de Déu, és a dir, reconèixer que la iniciativa no és nostra, i que la nostra acció es contempla com una resposta a alguna cosa que no controlem i que ens impulsa. Com molt bé diu l’exhortació, “la comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor va prendre la iniciativa, l’ha primerejat en l’amor (cf. 1 Jn 4,10 ), i, per això, ella sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a la trobada, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per convidar els exclosos. (…) Atrevim-nos una mica més a primerejar!” [24]

2) El segon pas és involucrar-se: “El Senyor s’involucra i involucra als seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los”. Es tracta, doncs, de no tenir una acció ‘a distància’, pura i asèptica, sinó d’implicar a les realitats concretes de la humanitat, acostar-se a les dinàmiques humanes i de la nostra societat, fins i tot assumint certs riscos d’incomprensió i de ‘complicar la vida’: “La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, fa petit distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble. Els evangelitzadors tenen així «olor de ovella» i aquestes escolten la seva veu”. [24]

3) Acompanyar: “Acompanya la humanitat en tots els seus processos , per més durs i prolongats que siguin. Sap d’esperes llargues i de resistència apostòlic. L’evangelització té molt de paciència, i evita maltractar límits. “I sobre aquest ‘acompanyar’ em sembla que pivoten altres forts crides del Papa, per exemple quan diu que és important que la comunitat eclesial “realment estigui en contacte amb les llars i amb la vida del poble [28]”, i sigui enviada sempre més enllà: “la seva alegria de comunicar a Jesucrist s’expressa tant en la seva preocupació per anunciar-ho en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap els nous àmbits socioculturals. Procura estar sempre allà on fa més falta la llum i la vida del Ressuscitat” [30].

4) Donar fruit: aquí hi ha dos aspectes que apareixen alhora. Es tracta que l’Església doni els seus fruits, que sigui activa, fecunda, viva…: “la comunitat evangelitzadora sempre està atenta als fruits, perquè el Senyor la vol fecunda”.

I es tracta també que sigui pacient amb les imperfeccions i amb les limitacions de la realitat i que no perdi la confiança en que, en realitat, el protagonista és el que Primereja tot. Així, la comunitat eclesial “alhora té cura del blat i no perd la pau per la zitzània. El sembrador, quan veu despuntar el jull enmig del blat, no té reaccions queixoses ni alarmistes. Troba la manera que la Paraula s’encarni en una situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que en aparença siguin imperfectes o inacabats”. [24] En diverses ocasions el Papa fa crides a que no siguem ansiosos, ens crida a que visquem més assentats en la confiança…

5) Finalment, festejar: com la tasca evangelitzadora no és un treball fruit d’una exigència dura i inhumana, sinó fruit d’una trobada i d’una vivència profunda, “la comunitat evangelitzadora joiosa sempre sap «celebrar». Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas endavant en l’evangelització. (…) L’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls donatiu”. [24]

L’abast de la renovació que es planteja

Quan es llegeixen aquests primers capítols de la Evangelii Gaudium , crida l’atenció la radicalitat de la proposta. No es tracta d’un text que il·lustri simplement l’intel·lecte o que animi només a ‘seguir endavant’, sinó que es tracta d’un text programàtic, valent, i que proposa una veritable conversió.

Així, veiem com apareix la passió d’un veritable somni il·lusionant per a l’Església: “Somio amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en un camí adequat per a l’evangelització del món actual més que per a la autopreservació”. [ 27 ]

Un somni que per ser realitzat necessita tocar el més profund de tots/es, que només pot ser realitzat des d’una conversió que ens alteri ‘els budells’: “Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una «simple administració»” [25].

Es tracta d’una conversió a la que l’Església està cridada sempre perquè està en camí, perquè no és perfecta en les seves concrecions, perquè està cridada contínuament a la seva renovació: “El Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist: «[…] Crist crida a l’Església que pelegrina cap a una perenne reforma, de la qual l’Església mateixa, com a institució humana i terrenal, té sempre necessitat»” [27].

Una conversió que suposa estar disposats a una renovació que sigui valenta, sense por de perdre i canviar coses estimades però que no serveixin ja com a via de l’acció evangelitzadora de l’Església avui: “En el seu constant discerniment, l’Església també pot arribar a reconèixer costums propis no directament lligades al nucli de l’Evangeli , algunes molt arrelades al llarg de la història, que avui ja no són interpretades de la mateixa manera i el missatge no sol ser percebut adequadament. Poden ser belles, però ara no presten el mateix servei amb vista a la transmissió de l’Evangeli. No tinguem por de revisar-les. De la mateixa manera, hi ha normes o preceptes eclesials que poden haver estat molt eficaços en altres èpoques però que ja no tenen la mateixa força educativa com a vies de vida” [43]. Ens convida també a “abandonar el còmode criteri pastoral del «sempre es ha fet així»” i a “ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors”. [33]

Val la pena aturar-se un moment per adonar-se de com són de revolucionàries aquestes paraules…

Per a això la condició és la que s’indica en l’inici del document: “Convido a cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix la seva trobada personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè «ningú queda exclòs de l’alegria reportada pel Senyor»” [3].

Només amb aquesta base l’Església serà valenta, serà capaç de sortir de les seves comoditats, obrirà les seves portes i el seu cor per acollir i acompanyar, per involucrar-se en les vides i les lluites dels més vulnerables, serà valenta per anar a les fronteres, farà dels sagraments una porta oberta no per als perfectes sinó per als febles, estarà disposada a assumir els seus propis errors, sabrà acceptar la varietat i riquesa de l’Evangeli difractat mitjançant tan variades i multicolors sensibilitats [cf. num. 40]…

Que sapiguem acollir i deixar treballar en nosaltres el fort impuls i la novetat que aquesta Exhortació ens fa.

Ens atrevim?

Imatge extreta de: Revista Ecclesia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.