Fi de l'hivern eclesial?

Fi de l’hivern eclesial?

Victor CodinaEls que hem viscut durant els dos últims pontificats un dur “hivern eclesial”, en expressió de Karl Rahner, ens preguntem si amb el Papa Francesc està començant una nova època en l’Església.

Des del començament del seu pontificat, el nou bisbe de Roma, Francesc, ha anat donant signes de canvi, des de gestos simbòlics fins a formulacions molt gràfiques: Església pobra i dels pobres, fer olor d’ovella, sortir al carrer, anar a les fronteres existencials… Les seves paraules a Lampedusa sobre la nostra insensibilitat davant del sofriment aliè, a Rio exhortant els joves a ser valents i crítics, les seves entrevistes al jesuïta P. Antonio Spadaro, de la Civilttà Cattolica i al periodista del diari La República de Roma, Scalfari, han obert nous horitzons eclesials i dissenyen un nou programa pastoral.

El Papa Bergloglio es confessa pecador, cridat misericordiosament per Déu per a una missió eclesial, reconeix que en la seva època de superior dela Companyia de Jesús a Argentina va ser autoritari i brusc, encara que mai de dretes. Es proclama creient, no en un Déu catòlic sinó en Jesucrist i el Pare creador. Confessa que en algun moment de la seva vida ha estat tocat per la gràcia, dedica temps llarg a l’oració, adora la mística, ja que sense mística la religió es converteix en filosofia. Els seus sants preferits són Pau, Benet, Agustí, Ignasi i sobretot Francesc, profeta, poeta, místic, amant dels pobres i de la natura.

Segons ell, l’Església que és Poble de Déu i comunitat, ha de ser avui sobretot com un hospital de campanya, disposada a guarir i curar emergències. El preocupa enormement l’atur juvenil i l’abandonament dels ancians. L’Església no ha de centrar-se obsessivament en temes morals com avortament, anticonceptius i matrimoni homosexual, sinó que sobretot ha d’anunciar la bona nova de la salvació en Jesucrist, seguir l’impuls irreversible del Vaticà II, sense caure en una ideologia restauracionista; una Església dialogant amb la cultura moderna, amb les altres esglésies i religions, fraterna i sinodal, que camini unida enmig de les diferències, que no jutgi les persones a les que Déu respecta tal com són; una Església no proselitista, sinó llevat i signe d’amor als altres.

No tem una Església que sigui minoritària, sempre que sigui llavor i força evangèlica. Desitja una Església descentralitzada, en discerniment, que escolti el poble i sobretot els pobres. Que ajudi que cadascú busqui el Bé en la seva consciència i combati el Mal, es deixi il·luminar per la llum transcendent que brilla en cadascun de nosaltres.

Els ministres de l’Església, que siguin pastors, no clergues de despatx, ni de laboratori, que no caiguin en el temporalisme, ni en el clericalisme que no és cristià, que obrin camins nous, que no facin de la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia, que siguin acollidors dels que estan en situacions irregulars, que no siguin narcisistes. Francesc critica els narcisistes que se senten afalagats pels cortesans: la cort és la lepra del papat; la cúria vaticana és vaticanocèntrica i tendeix a traslladar aquesta visió al món.

Es respira ara en l’Església un aire nou, amb olor d’evangeli. Hi ha brots d’una primavera eclesial com en temps del bon papa Joan. Hi ha pautes vàlides també per a la societat. Tant de bo que aquests fruits primerencs no es facin malbé.

Imatge extreta de: Atrio
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.