El negoci de la salut

El negoci de la salut

Nani Vall-llosseraLa mercantilització de la salut, fenomen de caràcter global[1] que en les darreres dècades assota amb força Europa, té com a conseqüència una doble dinàmica: la concepció de la salut com un bé de consum més i la privatització dels serveis públics de salut.

La salut com a mercaderia

El procés de convertir la salut en un negoci necessita un canvi d’índole cultural que transforma la salut en un producte com altres en l’imaginari col·lectiu: un assumpte privat subjecte a les lleis de mercat i vulnerable a les estratègies de màrqueting. Fins a èpoques recents hem protegit la salut, amb més o menys èxit, d’aquestes ingerències perquè l’hem considerat un bé sensible, de característiques particulars i influenciable per l’atzar de la posició socioeconòmica, la mala sort i la genètica. Concebíem la salut de les persones com un bé i una competència de la societat en conjunt, més enllà de la responsabilitat individual, perquè estava condicionada per la distribució desigual d’experiències perjudicials (accés a l’atenció sanitària, escolarització, educació, condicions de treball i temps lliure, habitatge, alimentació). Enteníem que l’asimetria entre el ciutadà –pels seus coneixements limitats i la situació de vulnerabilitat en què el situa la malaltia o la por de patir-la– i el metge era tan gran, que era desitjable que l’atenció sanitària no estigués exposada a les forces del mercat.

La postguerra europea va evidenciar que, independentment del lloc que s’ocupés en l’escala social, la mort i la malaltia podien destrossar les perspectives d’una família, i que estar junts en això, acceptant el racionament i l’austeritat que permetés l’accés de tots a l’essencial, i contribuint a aquest objectiu amb el pagament d’impostos, permetia afrontar millor els desastres que podien sobrevenir.[2]

Si prescindim d’aquestes consideracions i de les lliçons que ens ha donat la història  trobem que la salut és el producte perfecte. El màrqueting aconsegueix que la demanda creixi il·limitadament, perquè al voltant de la salut i de la malaltia es fa evident la insuportable vulnerabilitat i finitud de la vida, i es posen en joc pors, malestars i inquietuds. Una vegada s’abandona el producte a la sort del lliure mercat, aquest inventa noves malalties (calvície, disfunció sexual femenina), que requereixen ser tractades amb els fàrmacs desenvolupats ad hoc o amb vells fàrmacs que busquen noves indicacions; abandona els «nínxols» poc rendibles, desatenent la recerca de medicaments per a malalties pròpies dels països pobres o fent palesa la llei de cures inverses, segons la qual reben menys cura les persones que més en necessiten; converteix factors de risc en malalties (colesterol, osteoporosi), augmentant la percepció de necessitat de tractament; canvia les definicions de malaltia i així, estrenyent els límits de la normalitat (colesterol, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat), augmenta el nombre dels que es defineixen com a malalts i han de ser tractats; porta les persones i els professionals sanitaris al convenciment que el risc zero de malaltia i la prevenció de tot és possible i s’aconsegueix a força de «revisions» i cribratges; manipula la recerca i les publicacions científiques; oculta dades sobre eficàcia o seguretat de medicaments que podrien comprometre el negoci, encara que sigui amb risc per a la salut de les persones; compra professionals sanitaris que col·laborin per a les seves finalitats; i medicalitza la vida quotidiana, aconseguint que no ens sentim mai bé i que sempre ens percebem en risc d’emmalaltir.

La transformació cultural de la qual parlàvem va acompanyada d’una propaganda de missatges simples i clars, encara que falsos: “que al ciutadà no hauria d’importar-li si l’empresa que proveeix la seva atenció sanitària és pública o privada”, “que la gestió privada és més eficient que la pública”, quan no hi ha prou dades per fer aquesta afirmació i les poques que hi ha afavoreixen la pública; “que impedir l’accés al sistema sanitari d’algunes persones no afecta la qualitat i els resultats de l’atenció sanitària”, quan sí que empitjora la salut de la població en el seu conjunt i la del sistema. Aquests missatges repetits fins a la sacietat, porten la ciutadania a la desorientació, en convertir en important allò que no ho és científicament, i a l’acceptació impassible i còmplice del corrent privatitzador i de la pèrdua d’equitat en l’accés a l’atenció sanitària.

[Pots continuar llegint aquest Paper aquí]



[1] Tudor Hart, J., The Political Economy of Health Care: A Clinical Perspective. Bristol: Policy Press; 2006.

[2] McKee, M., Stuckler, D., The assault on universalism: how to destroy the welfare state. BMJ 2011: d7973.

Imatge extreta de: Ofil Argentina

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.