El papa Francesc i la laïcitat de l’Estat

El papa Francesc i la laïcitat de l’Estat

Jaume Botey.  D’entre els molts comentaris que es poden fer sobre el viatge del papa Francesc al Brasil, n’hi ha un que em resulta especialment rellevant: la seva nítida defensa de la laïcitat de l’Estat que “sense assumir com a pròpia cap confessió religiosa, respecta la presència del factor religiós a la societat”.

Fins ara, la seva principal obsessió, el seu tema central i preferit, ha sigut parlar de “l’Església pobra i pels pobres” com a necessari punt de partida per la seva renovació. Feia molt de temps que no se sentia aquest discurs tantes vegades reiterat com ell ho fa i amb tanta sensació de sinceritat. Dóna la impressió que s’ho creu. I ho acompanya amb gestos: la celebració del Dijous Sant a una presó rentant els peus a una musulmana, la visita a Lampedusa que va despertar totes les reserves institucionals tant del món polític italià com de l’eclesiàstic, o al Brasil en prescindir d’un excessiu aparell de seguretat mentre visitava les faveles, etc. A més, cal fixar-se en que tan importants són els temes que elegeix com els que obvia, fent silenci respecte temes que fins ara eren obsessió de la jerarquia (us heu adonat, per exemple, que, precisament al Brasil i a la Copacabana dels Carnestoltes, no ha parlat de preservatius?).

Però parlar de laïcitat, tal i com ho ha fet, va més enllà. No és només un símbol. És fer la proposta política de la pobresa institucional de l’Església, fer evident que l’Església no vol privilegis, és l’aposta per una Església de “no-poder” i que es dediqui al que li és essencial: parlar de Déu i consolar. I alhora és el reconeixement que el món és adult, que la humanitat ja té criteri quan valora la convivència humana, la ciència, la moral… En definitiva és el retorn a l’esperit  més profund del Vaticà II.

Tants anys parlant d’això i de fer-ho quasi sota sospita, a la contra de la jerarquia, sempre malvistos.. i ara és ell qui ho diu! És emocionant…

Tot i així, encara hi ha qui pensa que “d’acord, que tot això està bé però que només són signes, i que ¿quan començarà l’acció de govern, la reforma de la cúria, el diferent nomenament de bisbes, etc..?” Perquè, diuen, serà en això on es manifestarà l’autèntica voluntat de reforma…Davant dels incrèduls jo no deixo de tenir present que, precisament en aquest moment tan crític i mancat de referents, els signes són imprescindibles, que el signe sovint és ja el contingut, que la mateixa Església és només un signe, res més, i que durant massa temps s’ha manifestat quasi solament com un signe de poder i de condemna.

Però és veritat que els signes sols no són suficients i que cal explicar-los. Dit d’una altra manera, cal una nova teologia o explicació del què entenem per Déu. I sense això tampoc serà possible la reforma de la cúria, de la banca vaticana o un sistema diferent de nomenament de bisbes.

Perquè darrera dels signes del papa Francesc hi ha una teologia diferent de la que hi havia darrera dels signes de l’Església de Joan Pau II. El més important que va fer el Concili fou intentar canviar la imatge de Déu, i conseqüentment la imatge de l’Església o de la relació de l’Església amb el món. D’un Déu-poderós que parlava des de la llunyania, des de dalt, que s’havia revelat d’una vegada per totes i la teologia era només interpretar aquella revelació, es passava a un Déu que es manifesta a través dels fets i de les necessitats de les persones, el Déu proper, a la vora dels dèbils. I el primer que va fer Joan Pau II, per poder iniciar la contra-reforma que va dur a terme, fou restaurar aquella imatge del Déu-poder. Això li permetia dialogar de tu-a-tu amb els poders polítics d’aquest món.

I ara, el papa Francesc, només amb els gestos, torna al llenguatge del profetisme, a la imatge del Déu proper.

El que passa és que el canvi és de tanta envergadura que no tenim, no ja les eines organitzatives, sinó ni les eines teòriques suficients. Durant 1500 anys l’Església s’ha construït sobre la teologia del Déu-poder, com a fonament del sacre-imperi, de les croades, de l’evangelització per la força, de la possessió de riqueses, de la concepció d’autoritat absoluta de jerarquies i bisbes, del nacionalcatolicisme. No hi ha encara una teologia per a un diàleg de tu-a-tu amb el món, amb la cultura moderna i la ciència, el pas cap a una Església oberta i desclericalitzada, de respecte i en igualtat de condicions amb les altres confessions, en defensa de la llibertat de consciència en temes morals, atenta al món de les necessitats, a la urgència de ser testimonis i casa comú dels pobres, amb capacitat d’incorporar la dona…  Els enfrontaments que aquesta teologia -per ara tan a les beceroles- i les jerarquies que la sostinguin tindran amb els poders reals de tota mena -econòmics, polítics, mediàtics, de l’interior mateix de l’aparell eclesiàstic, etc.- que fins ara han tingut l’Església-poder com aliada, són difícils de preveure.

Els signes són imprescindibles. Beneït papa Francesc que no para de donar-nos-en.

Però, a fi que no quedi tot amb l’emoció d’un moment o en una simple operació de màrqueting, per desmuntar tants aspectes accessoris de l’Església aliens al missatge de l’evangeli, cal formular ben sòlidament aquesta nova manera d’entendre Déu. I encara, més important que això, cal viure-la.

Imatge extreta de: Loiola XXI