Tunísia, què va ser de la primavera àrab?

Tunísia, què va ser de la primavera àrab?

Jaume FlaquerLa immolació el 17 de desembre de 2010 de Mohamed Bouazizi a Tunísia va marcar un canvi d’època. Va ser la metxa que va encendre la protesta popular contra l’encariment del cost de la vida i l’atur. La primavera àrab havia començat. El 14 de gener de 2011, el president Ben Ali i la seva dona van abandonar el país, acabant així amb diversos decennis d’un règim laic cada vegada més autoritari i de menys llibertats (de premsa especialment). Ben Ali havia accedit al poder després d’un cop d’estat (1987), deixant enrere l’època de Habib Burguiba, fundador de la nova Tunísia (1959).

La rapidesa amb què es va posar fi al règim de Ben Ali va fer explotar les protestes als altres països àrabs que compartien l’espiral de preus de productes bàsics, la corrupció i la dictadura militar. Egipte i Iemen van seguir el deixant i van acabar amb els seus règims també amb una inusitada rapidesa. Muammar al-Gadafi va optar per resistir en comptes de fugir, provocant així una guerra. Tot això va donar temps a Bashar Al-Assad per preparar la seva política de resistència al complicat mapa sirià. Occident, després del caos libi (que encara continua!), l’oblidat però no solucionat conflicte iraquià, i la usurpació islamista de les revolucions àrabs, ha optat per un perfil baix en el panorama sirià.

Què ha passat a Tunísia en els darrers dos anys? Inicialment es va formar un govern de concentració, que va dissoldre el partit fins llavors governant (l’Agrupació Constitucional Democràtica) i convocar eleccions a una Assemblea Constituent. La llista més votada va ser la d’Ennahda, partit islamista moderat proscrit fins llavors. La Turquia governada per un islamisme moderat en ple creixement econòmic davant la crisi europea, distanciada cada vegada més d’Israel, i allunyant-se d’Europa i dels EUA, estava sent presa com a model democràtic per a la nova Tunísia. Ennahda va escollir formar govern en coalició amb els dos partits que el van seguir en nombre d’escons: el Congrés per la República (progressista) i Ettakatol (socialdemòcrata), tots dos de signe laic. El secretari general d’Ennahda va assumir el lloc de primer ministre i el 13 desembre 2011 va ser elegit President de la República Moncef Marzouki. Aquesta aliança allunyava del poder el salafisme el projecte del qual és instaurar la Llei islàmica en tots els països. El partit en el poder, Ennahda, busca que aquesta Llei sigui “només” inspiradora de la nova Constitució i no la Constitució mateixa.

Però les forces d’esquerra estan decidides a impedir que l’islamisme, ni que sigui moderat, s’apropiï de la Revolució. El radical desacord amb el retrocés dels drets de les dones i els signes de reislamització de l’Estat han mobilitzat la població provocant disturbis. Aquests han fet reaccionar l’islamisme fins al punt d’assassinar el principal líder de l’oposició laica (6-02-2013). Les protestes han fet caure finalment al govern. Recentment s’ha recompost un nou gabinet i elegit un nou primer ministre, Ali Larayedh (13-03-2013).

El futur de Tunísia és incert. La situació econòmica no fa més que empitjorar i la inestabilitat política és un llast per al país. Sens dubte, és més fàcil fer caure un règim que reconstruir un altre del no-res. La cultura democràtica és un “luxe” que Occident ha pagat amb retrocessos cíclics durant els segles XIX i XX. El perill és que la inestabilitat faci somiar amb el retorn als “alls i les cebes” de les antigues dictadures.

Imatge extreta de: IPS