Europa com a solució

Europa com a solució

Seminari social de CJ. En una de les sessions del seminari social que aquest any estem dedicant al futur d’Europa, el dia 22 de febrer, vam comptar amb la presència de Joan Majó, bon coneixedor de la realitat europea des dels temps que fou Ministre d’Indústria i més recentment com assessor de la Comissió i el Parlament europeus en polítiques científiques i tecnològiques.

La primera part de la seva presentació fou precisament un ràpid repàs per les darreres dues dècades de construcció europea. Va recordar els temps de la presidència de Jacques Delors, temps forts i d’il·lusió. En aquells moments es va introduir en el procés un impuls que el feu irreversible, a partir sobretot dels acords que recollí el tractat de Maastricht. Un d’aquests acords fou l’adopció de la unió monetària, que hauria d’haver dut associats cinc mecanismes bàsics perquè la fessin viable: política monetària única, política econòmica concertada, un tresor, una mobilitat dels factors de producció, i un pressupost federal que permetés transferències entre territoris amb nivells de renda diferents. A l’hora de la veritat però la unió monetària no inclogué ni el tresor ni la possibilitat d’emissió de bons, fet que suposà a la pràctica una unió monetària a mitges.

A aquesta incompletesa de les polítiques econòmiques se li afegí també el fracàs polític de la fallida constitució europea, i una ampliació de la Unió sense que aquestes bases estiguessin consolidades. Els anys posteriors, amb un lideratge polític molt feble van ser els anys en que el projecte europeu va entrar, en paraules de Joan Majó “en un creixent desencís”.

Tot això ha esclatat amb la crisi econòmica. L’adopció a corre-cuita per part de l’anomenada troika, d’unes mesures d’austeritat que estan provocant un patiment extraordinari, ha estès l’opinió que Europa és un mal negoci. Opinió que està sent aprofitada per partits euroescèptics o directament antieuropeístes.

Joan Majó es va mostrar, però, convençut que

Només amb Europa sortirem de la crisi. Les eines ja no les tenim, les té Europa. Per recuperar les eines hauríem de sortir de l’euro, i això seria molt greu perquè tot el nostre deute està en euros (el deute exterior es doblaria).

Només un Estat Europeu pot garantir un futur d’una certa estabilitat i benestar pels seus ciutadans. La globalització significa una recomposició dels equilibris econòmics mundials. S’ha acabat l’etapa de les economies petites. La primera economia mundial són els EUA , però amb la Xina trepitjant-li els talons; després segueixen la India, el Japó i Alemanya. De fet de les economies europees només Alemanya té alguna cosa a dir en les reunions del G20. En canvi, un estat europeu fort ens situaria entre les primeres economies.

– Només trobant un equilibri adequat entre unió i sobiranies nacionals és possible un Estat Europeu. D’aquí la necessària aposta per un estat europeu de caràcter federal.

– Només recuperant la democràcia en el procés de construcció es podrà avançar amb una certa tranquil·litat i solidesa.

A partir d’aquestes conviccions Joan Majó va dibuixar la possibilitat de 4 escenaris possibles (raonables) davant un futur incert. Escenaris que ell va qualificar com a democràticament possibles, i per tant, va voler excloure explícitament qualsevol escenari que recollís la possibilitat d’una situació de guerra o d’una revolució ciutadana, o altres formes proposades per corrents populistes i nacionalistes.

– L’escenari de “l’anar tirant”: és el que de fet s’està duent a la pràctica amb una situació sense institucions europees veritables. Per exemple, va considerar com una anomalia que el president de la Comissió no es triés amb criteris democràtics. Tampoc es pot fer gran cosa amb un Banc Central Europeu que té unes competències força limitades i que no pot emetre bons.

L’escenari de la desintegració i l’acceptació del fracàs del projecte. Això fa un any va estar molt a prop de produir-se, però afortunadament es va apostar per l’euro i amb ell per les polítiques que continuessin fent-lo viable.

– Un impuls per part del nucli dur: un grup de països (més o menys els que formen la Zona Euro amb el dubte de Grècia) que decideixin continuar endavant i aprofundir en la unió monetària que a la pràctica suposaria aprofundir també en la unió política. Caminar cap al reforçament de les institucions europees en la línia d’un model federal amb unes regles democràtiques clares que reduïssin la complexitat. Aquest escenari és pel que aposta Joan Majó, com a únic escenari que ofereix una sortida a la situació actual.

– I finalment, que aquest impuls vingués no de cap nucli dur, sinó dels 27. Però això a hores d’ara resulta poc viable donada la diversitat de situacions dels països que composen la UE.

La sessió conclogué com sempre amb un torn de preguntes per part dels membres de l’àrea social de CJ. Preguntes en relació a l’aposta reformista que havia presentat el ponent, preguntes també en relació a les polítiques industrials que s’han dut al llarg d’aquests anys i que han beneficiat determinats països i que en el cas d’Espanya han suposat de fet una “desertització industrial”…

Una sessió molt interessant que complementa algunes de les postures (algunes més euroescéptiques) que hem tingut al llarg del seminari.

Us recomanem les diferents cròniques sobre el seminari que hem anat penjant en aquest blog:

– On vas, Europa? Fonaments i reptes d’una obra en curs

– Entrevista amb Rafael Poch: Una lectura de la crisi d’Europa

– La crisis del proyecto europeo: algunos apuntes de Rafael Poch

– Ens han robat el projecte europeu

Imatge extreta de: Observanto

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.