Carta al senyor Rubalcaba

Carta al senyor Rubalcaba

J. I. González FausLi escric perquè, al marge d’allò que altres opinin, em dóna vostè la impressió de ser persona dialogant, honesta, intel·ligent i que procura argumentar en comptes d’insultar o proclamar eslògans. Aquesta és, almenys, la impressió que n’he tret de comparar-lo amb altres polítics.

Com a presentació em limitaré a dir que vaig votar el PSOE només una vegada: l’any 1982. Llavors em vaig sentir estafat i vaig retirar el meu vot al seu partit definitivament, mentre el mateix Felipe González pronosticava que “moririen d’èxit”, ¿se’n recorda? Ara que els veig a punt de morir, i no precisament d’èxit i amb sorpresa per part de molts de vostès, voldria explicar-li el perquè, tal i com jo el veig.

Hi ha una sentència del llibre bíblic de l’Apocalipsi que diu: “ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te” (Ap 3,16). En la meva modesta opinió, la tebior ha sigut l’arrel de la seva crisi actual. Paco Umbral feia ironia sobre això de manera periodística dient que vostès no eren rojos sinó infraroigs. Jo m’estimo més el llenguatge bíblic per un tema de deformació professional.

Li posaré només uns pocs exemples d’aquesta tebior: durant el temps de bonança econòmica en què vostès van governar, les escandaloses diferències econòmiques entre els espanyols no van disminuir. No van tenir el coratge de punxar la bombolla que havia creat el PP i que ha estat un factor decisiu en la nostra crisi actual, a la qual seguim sense veure-li la sortida. Quan llavors els bancs alemanys van treure el fuet i van imposar els seus “deures”, vostès van córrer  a complir-ho tot dient que “això era ara ser socialista” i sense que ZP tingués valor per a dimitir i convocar eleccions: les heroiques paraules del president (“costi el que em costi a nivell personal”) haurien tingut millor aplicació en aquell moment, que no en la submissió posterior a l’imperi bancari. Avui, després d’un suïcidi, apareixen vostès decidits a acabar amb els desnonaments; però abans, quan es va presentar en el Congrés una proposta en aquest sentit, el seu partit i el PP se la van carregar sense contemplacions…

Tot això es podia esperar del PP, però no de vostès. I encara van pretendre tranquil·litzar la seva consciència amb altres presumptes esquerres “culturals” que eren poc més que una canonització de l’individualisme regnant i que tenen molt poc a veure amb la veritable esquerra. Per això, crec que el sentit de les eleccions del passat mes de novembre va ser simplement aquest: perquè vostès facin el mateix que el PP votarem a aquests últims ja que, si més no, ho fan a cara descoberta i amb menys hipocresia.

És a això que anomeno tebior: l’abandonament de la solidaritat radical, que prefereixo anomenar misericòrdia entenent la paraula etimològicament (el cor posat en els miserables) perquè així entesa, queda ben clar que la primera obra d’aquesta misericòrdia és la fam i la set de justícia, com diuen les benaurances de Jesús. Crec que es van enganyar amb allò que són un partit “amb vocació de govern”. No existeix aquesta vocació, i qui pretengui governar a tota costa s’exposa a moltes infidelitats a si mateix i a carregar amb uns quants xoriços d’aquests que viuen intentant pescar en riu remogut. Un bon partit ha de tenir vocació “de canviar la societat” i això també es pot fer des de fora del govern: si llavors el poble sap apreciar-ho ja els donarà el govern. I sinó, es complirà allò de què els pobles tenen els governants que es mereixen. I pobles amb un nivell d’educació tan baix i un nivell de consumisme i domesticació tan elevat com el nostre, doncs potser tindran el govern que es mereixen.

A tot això és al que anomeno “tebior”. I ara voldria explicar-li perquè això em resulta “vomitiu” (segons l’expressió bíblica), en una situació com l’actual. Al meu parer qualsevol persona honesta hauria de reconèixer que la societat humana és un immens oceà de patiment, de crueltat i maldat. Cada dia moren de fam al voltant de dues-centes mil persones; hi ha milions de nens treballant com esclaus; a la Xina centenars de milions de pagesos s’enfonsen més i més en la pobresa, encara que nosaltres només parlem dels pocs milions que creixen al 8%; rius de sang han corregut al voltant dels diamants de Serra Lleona o el coltan dels nostres mòbils; guerres fratricides com les de l’antiga Iugoslàvia amb els seus torrents de crueltat; milers d’africans explotats per a poder pagar el viatge en una pastera infame i morir potser després anònimament en el mar; màfies sense consciència de narcotraficants i proxenetes; bancs que, per guanyar encara més, enganyen a petits humils insolvents per a després desnonar-los i quedar-se amb les seves cases, sense saber que fer amb elles i sense donar per pagat amb això el deute; milions de nord-americans als quals una malaltia obliga a gastar els estalvis de tota o gairebé tota la seva vida; pagesos que no poden vendre els seus productes perquè altres països subvencionen l’agricultura perquè pugui vendre més barat. I la tortura que es segueix practicant d’amagat, però amb més freqüència del que imaginem.

Sí, un immens mar de llàgrimes, de dolor i de maldat davant el qual ens estimem més tancar els ulls, i en el qual afloren, de tant en tant, illots o oasis aïllats de bondat i compassió, a vegades d’una qualitat estremidora, que ofereixen una terra on posar el peu de l’esperança. El meu somni és que aquests illots acabin ajuntant-se fins a formar un petit continent. Però fins que això arribi, hem de reconèixer que la nostra reacció davant el panorama descrit és d’una tebior desesperant. Diem estimar la solidaritat i reconeixem l’existència d’algunes injustícies, sobretot quan ens afecten. Però la nostra vida s’orienta cap a altres petits absoluts, a vegades ridículs: el partit, la pàtria, l’església, l’iPad, l’equip de futbol, la nova parella (pròpia o d’alguna estrella mediàtica) que durarà sis mesos… I mentre nosaltres ens acomodem en aquestes nimietats, les llàgrimes humanes segueixen inundant el planeta com una tempesta tropical.

Davant aquest panorama se’m fa cada vegada més consistent l’afirmació dels teòlegs de l’alliberament: “només hi ha dos absoluts: Déu i les víctimes” (perquè Déu està en elles). I si algú no creu en Déu hauria de dir: “només hi ha un absolut: els qui sofreixen en aquest planeta”. Al costat seu, tots els nostres petits deus mereixen les imprecacions de l’Antic Testament: “són obra de mans humanes, tenen ulls i no hi veuen, oïdes i no escolten, tenen peus i no caminen”. I no ens fan veure ni caminar.

Fa seixanta anys vaig escoltar dir a Pius XII: “és tot un món el que cal refer des dels fonaments”. Em pregunto si avui no és tot un món el que hem desfet fins als seus fonaments. En qualsevol cas em resulta cada vegada més lúcida l’afirmació del gran cristià i profeta que fou E. Mounier: en el futur els homes no es dividiran pel fet de creure o no creure en Déu, sinó per la postura que prenguin davant les víctimes de la terra.

Per descomptat, no li tiro encara a vostè, la culpa de tot això (culpa, és probable que en tingui jo més). Només que volia explicar-li que em sembla que per aquí va l’anèmia actual del seu partit: la tebior els ha fet perdre la identitat perquè aquest no és un món per a tebis. I consti que desitjo molt que puguin recuperar-se aviat. Vostès ja semblen reconèixer alguna cosa d’això quan, davant l’aparició de moviments com el 15M no reaccionaren amb el rebuig i la desautorització,  sinó amb un senyal de simpatia. Per insuficient que sigui, alguna cosa vol dir això: és un reconeixement tàcit de que no van per bon camí.

I comprendrà fins a quin punt desitjo que retrobin el camí (estret) d’una veritable esquerra.

Imatge extreta de: El Confidencial
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.