Del Papa que volia tornar a ser ermità, al Papa que vol tornar a ser teòleg

Jaume Flaquer sj. Estem davant un moment històric. El Papa ha presentat la dimissió, un fet que no succeïa des de finals del 1294 quan el Papa Celestí V va renunciar després de tan sols cinc mesos de pontificat. Era un Papa amb fama de sant, ancià i ermità. Conscient de la dificultat del càrrec, faltaven pocs anys pel cisma d’Avinyò, de la necessitat de coneixement dels aspectes mundans de la política vaticana i europea del seu temps, i del contrast entre un càrrec així i la vida retirada i contemplativa d’un monjo, va decidir refugiar-se de nou en la solitud de la seva ermita. Aquest fet li va valdre l’homenatge que d’ell va fer el propi Ramon Llull a la seva obra Blanquerna.

Durant uns mesos va haver-hi dos Papes: el nou però va enviar a la presó el seu antecessor, que substituïa així la seva cel·la d’ermità per la de la presó. Ara, afortunadament, estem en uns altres temps i no s’espera cap problema de coexistència de dos papes. Si el Papa és el bisbe de Roma, la situació no es tan diferent a la coexistència de diversos bisbes en una mateixa diòcesi després que un bisbe de 75 anys hagi presentat la seva dimissió.

Benet XVI se sent també ancià, vol retirar-se a pregar i a escriure, i reconeix la seva incapacitat per a exercir bé el seu ministeri. En primer lloc, ha de causar-nos gran admiració. És un gest que mostra el seu amor a l’Església i la seva desapropiació al càrrec. I així hauria de ser sempre. És un motiu d’esperança ja que és un gest que condicionarà enormement el seu successor perquè quan també vagi perdent les forces, se li demanarà que segueixi l’exemple de Benet. L’Església, si no vol seguir perdent la seva capacitat per a entendre i connectar amb el món d’avui, ha de deixar de ser una gerontocràcia, un govern de vells.

L’incertesa més gran en aquests moments no és només qui serà el proper Papa sinó si en la dimissió ha influït l’episodi dolorós de la filtració de documents per part del seu majordom personal. El cas que s’ha denominat Vatican Leaks, i que intentava forçar el Vaticà a girar cap al tradicionalisme davant la política aperturista i dialogant del Cardenal Bertone, ha d’haver fet prendre consciència al Papa de la necessitat d’un relleu.

Benet XVI passarà a la història com un Papa teòleg, despreocupat per la dimensió política del Vaticà, i centrat en els problemes d’increença i relativisme moral i intel·lectual a Europa. No en debades, va proclamar l’any en curs, “Any de la Fe”. És un Papa que a més a més de les encícliques, la primera de les quals va ser sobre la Caritat i on es reconciliava Eros i Agape, ha escrit diversos llibres sobre la vida de Jesús, no sempre fàcils de llegir per als no iniciats en la teologia. La seva preocupació ha estat, doncs, sostenir en la fe als cristians atenallats per la crisi de l’Església, i presentar davant el món Occidental laic la raonabilitat de la fe, és a dir, que encara avui és raonable (i potser el més raonable) seguir creient en Déu.

Benet també ha sigut responsable del major procés de purificació de l’Església davant els casos d’abusos de nens. El primer que va fer tot just arribar al pontificat va ser ordenar una investigació sobre el fundador dels Legionaris de Crist i sobre tota la congregació.

En canvi, el seu projecte d’avançar en el diàleg ecumènic no ha donat tots els fruits que esperava, i això tot i haver pagat un preu força alt. El preu d’aquest apropament a les Esglésies Orientals, que són encara més tradicionals que el mateix catolicisme, ha sigut una tornada a formes més tradicionals de la litúrgia, i una excessiva vigilància dels teòlegs més progressistes. La mà estesa cap a l’Església Lefevrista oposada al Concili Vaticà II ha contrastat amb l’excessiu rigor amb que ha tractat els “teòlegs d’esquerra”.

En el diàleg interreligiós va descarrilar també en un primer moment en aquella famosa conferència de Ratisbona. La polèmica va sorprendre al mateix Pontífex, ja que no es tractava d’altra cosa que d’un acte acadèmic. Però probablement això el va ajudar a prendre consciència de què ja no era escoltat com a teòleg sinó com a Papa. Però va saber rectificar… i des de llavors, diversos gestos cap a les comunitats jueves i musulmanes, han fet que es reprengués el camí del diàleg.

Esperem que l’Esperit Sant elegeixi un nou Papa que sapigui afrontar els enormes reptes del cristianisme actual: descristianització d’Occident, manca de vocacions, paper de la dona a l’Església, celibat dels sacerdots, noves formes de família que s’obren pas a Europa, i sobretot, un retorn a una Església més propera, més comprensiva, més evangèlica, austera i senzilla; una Església que a través de la paraula i el testimoni,  torni a ser esperança dels més pobres.

Imatge extreta de: Terra.cl

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.