Explotació de la carència

Jesús Renau. Moltes de les precarietats, de les pobreses i fins i tot de les misèries són el resultat de l’explotació  econòmica i social. Poques vegades, però, parlem de com s’exploten també les carències, quan aquesta explotació és una de les bases del funcionament del sistema liberal-capitalista, en la seva dimensió més perversa i inhumana.

Entenem per carència allò que ens falta. Evidentment no és el mateix que ens falti l’aliment necessari per viure, que ens falti una determinada marca de cotxe luxós. Hi ha carències essencials i primordials per a la dignitat humana, i carències que responen a l’afany  insaciable de determinats consumismes.

Les carències essencials moltes vegades són explotades per treure’n un benefici. Així, qui compra gran quantitat de determinats aliments bàsics com pot ser el blat, sap que el preu pujarà i anirà venent lentament el que guarda, augmentant així uns guanys absolutament immorals. La carència d’aliments s’explota en benefici del qui els ha acaparat. És senzillament criminal, ja que el diner obtingut provoca la mort o la malaltia de moltes persones. No se’ls mata directament, però de fet la mort, el desastre humanitari, és conseqüència d’aquesta especulació.

Les carències per l’afany insaciable de bens no essencials són generalment el resultat d’una insatisfacció que es creu quedaria apaivagada per l’adquisició de l’objecte o el bé volgut.  De fet hi ha molt gent que viu molt bé, gent rica, que mai en té prou. Amb una part possiblement mínima del que tenen o guanyen, altres podrien satisfer les seves necessitats vitals. Ells, no. Els costa cobrir els seus pressupostos o renunciar a capricis i luxes que esperen ompliran la buidor de la seva carència. I és que uns dels fonaments del sistema actual és el creixement indefinit, oferint més i més productes que donin un major benestar i satisfacin  majors plaers. La publicitat, en bona part, va dirigida a despertar el desig del que no es té o del que és podria adquirir. Empra mitjans estudiats per tal de que el ciutadà palpi la possibilitat d’adquirir un bé, que normalment no és necessari. Aquest afany s’ha estès a tota la societat, també a les classes més populars.

Tot plegat, el sistema actual explota la carència o crea la carència per ser explotada després. I no és un mecanisme innocent. No cerca el bé comú. La natura se’n ressent; és explotada per sobre de la seva capacitat de refer-se. Molts humans no viuen satisfets per manca del necessari o per manca del superflu. Creixement obligatori i indefinit? Fins a on? A costa de què? . En un món on la ciència i la tècnica podrien arribar a garantir el suficient i digne per a tota la humanitat la perversió de la nostra economia està posant en risc la terra i creant insatisfacció permanent a les persones.

La resposta hauria de ser: allò que és essencial que esdevingui universal; austeritat com a possibilitat de vida plena i digna; potenciació del bens culturals i del saber; ètica del bé comú; responsabilitat  sobre la natura; una política al servei de la gent; un canvi profund sobre la manera d’experimentar el bé, la felicitat, l’harmonia i l’equilibri solidaris.

Imatge extreta de: Escuelapedia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.