Ens han robat el projecte europeu

Seminari Social de CJ. El seminari social d’aquest curs 2012-2013 té com a objectiu analitzar el passat, present i futur del projecte europeu. Aquesta anàlisi parteix d’una conjuntura històrica i fins i tot dramàtica: la crisi financera i del deute està fent tremolar els fonaments del projecte europeu. A diferència d’altres moments històrics de crisi en els que Europa ha fet un salt endavant, l’actual situació, tal i com ha assenyalat el propi Jacques Delors, està palesant els greus dèficits que pateix Europa. Serà capaç de refer-se o bé estem avocats a l’erosió i la decadència definitives? Quines han estat les principals carències i problemes a nivell polític, social o econòmic? Quines propostes poden fer-se per garantir la consolidació d’una proposta basada des dels orígens en valors com la solidaritat, la justícia social o la sostenibilitat ambiental?

La primera sessió (26 d’octubre de 2012), de les 6 que preveu el seminari social d’enguany, va voler emmarcar el tema i plantejar alguns dels principals interrogants, sota el títol “La crisi del projecte europeu. Una perspectiva històrica”. Aquesta primera sessió va comptar amb la intervenció de Luis Sols, professor d’història i  un dels membres del seminari social.

Cinc van ser els punts entorn els quals va girar la presentació de Sols. A continuació els reproduïm de manera molt sintètica:

1.- Els pilars sobre els quals es va fundar Europa han desaparegut. El projecte europeu es va fundar sobre la urgència del moment: la voluntat de garantir que mai més es tornaria a repetir l’horror de la guerra; ser un fre de l’expansió del comunisme creant un espai de prosperitat i de drets per als seus treballadors i finalment la idea d’esdevenir un contrapoder enfront el model més darwinista dels EUA. Amb l’allunyament del fantasma de la guerra, amb la caiguda del mur de Berlin i amb el triomf de la globalització, tots aquestes pilars sembla que s’han esvaït. Únicament resta l’intent de crear un espai econòmic suficientment gran perquè pugui ser considerat un actor rellevant en aquesta nova situació. Però hi ha el dubte de què això pugui donar un sentit suficient al projecte, sobretot per a les noves generacions d’europeus que  ja no són filles d’aquella conjuntura històrica que va permetre impulsar el projecte.

2.- Els elements que ens han servit per explicar l’evolució europea no serveixen per a entendre aquesta crisi. Hem establert sempre una mena de contraposició entre europeistes i antieuropeistes, entre federalistes i euroescèptics, quan potser el que es contraposava de fet eren dos models d’Europa substancialment diferents: el model britànic i el model continental.  El model britànic només es plantejava objectius econòmics, la UE com un espai de lliure canvi que permetés una economia d’escala i res més. El model continental que unia objectius econòmics i polítics: lligar definitivament Alemanya a Europa i  aconseguir així un actor polític rellevant basat en l’eix franco-alemany. Des dels anys 60 el model que sembla triomfar és el continental, sense caminar cap a una supranacionalitat no es podia esperar a un projecte sòlid i de futur. Tanmateix el Regne Unit va continuar des de dins boicotejant a través del veto la supranacionalitat. Això canvia radicalment amb la caiguda del mur. Es desperta la inquietud per una Alemanya unida com es desperta també la necessitat d’una ampliació cap a l’Est.  Es va intentar reforçar la Unió amb el tractat de Maastricht i la proposta de moneda única. No obstant durant tots aquests anys amb l’extensió del neoliberalisme es va produint una renacionalització de les sensibilitats, i es van esvaint els pilars i la il·lusió amb un creixement de l’euroescepticisme. El punt determinant d’aquesta tendència va ser el fracàs de l’intent de Constitució europea, amb el no francès. L’ampliació va fer-se abans que la Constitució i aquest fet fou determinant per a tot el procés: tot els elements simbòlics que donen lloc a un ens supranacional, i que estaven recollits en la constitució van ser desterrats. Però aquest relat ja no serveix per explicar la crisi actual, hem de passar a un tercer punt.

3.- Alemanya és l’epicentre de la crisi actual. És evident que Alemanya ha estat un dels motors de la construcció europea, però és també evident que Alemanya s’ha beneficiat d’alguns dels processos de construcció europea. Citant a Rafael Poch, corresponsal de La Vanguardia a Berlin i convidat a la següent sessió del seminari, Sols va considerar que la crisi actual era, en part, conseqüència del “relat alemany” de la crisi, basat en la idea de que els països del Sud d’Europa han viscut per sobre de les seves possibilitats i no han fet els deures en matèria d’austeritat, deures que Alemanya sí que va fer en l’època del canceller Schröder. El cas és que aquest relat està servint per la imposició d’un model determinat i per erosionar greument els equilibris sobre els quals s’havia construït Europa fins ara, fonamentats, entre d’altres coses, en un eix franco-alemany que s’està esvaint per moments.

4.- La crisi del projecte europeu s’insereix en allò que Paul Krugman ha anomenat “la gran divergència”, és a dir, la ruptura del consens de postguerra que, precisament, va possibilitar impulsar l’Estat del Benestar, especialment durant els “30 gloriosos anys” (1945-1975). A partir d’aleshores, subratlla Krugman, i aprofitant la crisi del petroli de 1973,  els pensadors neoliberals es reorganitzaran per imposar les seves tesis davant dels postulats keynesians que havien regit durant les dècades anteriors. Des d’aleshores, però d’una manera més evident en els últims 4 anys, Europa està patint el desmantellament progressiu de l’Estat del benestar mitjançant les polítiques d’austeritat recolzades en el discurs de la inevitabilitat.

5.- Ens han robat el projecte europeu. El somni de crear un espai caracteritzat per les idees de la Il·lustració, ha esdevingut un espai on la democràcia s’ha adequat als mercats, una idea suggerida per la pròpia Angela Merkel. “Si aquest és el projecte europeu al qual estem avocats –va concloure la presentació de Luis Sols– val més la pena no ser-hi o repensar en profunditat el sentit del projecte”.

El debat posterior va suggerir idees interessants que apuntaven, en efecte, al moment dramàtic que patim i a la necessitat de repensar-ho en clau democràtica, social i política.

 

Imatge extreta de: Payap University


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.