Profetes davant la crisi (IV): Santa Teresa, de la reforma personal a la reforma dels convents

Jaume Flaquer. Estem en un canvi d’època, sens dubte, on el centre del poder es desplaça cap a l’Orient, paral·lelament a la crisi d’Europa i a la incapacitat d’EEUU de reconstruir els països que l’hegemonia del seu exèrcit ha aconseguit destruir.

Anem ara al segle XVI i intentem imaginar com devien viure els habitants d’aquella època el trasbalsament que va suposar aquell segle. Per una banda, un desplaçament del poder des de l’Europa que mirava vers el Mediterrani (els dominis de la Corona d’Aragó per una banda i la Itàlia del renaixement per una altra) cap a l’Europa que mirava cap Amèrica. El sorgiment de l’Imperi Espanyol arriba fins a proporcions descomunals amb l’annexió de totes les possessions de Portugal. Aquest segle d’or va permetre el floreixement de la mística espanyola amb Sant Ignasi, Santa Teresa i Sant Joan de la Creu. Tanmateix, aquest esplendor estava tacat de sang: la sang dels indígenes americans i dels esclaus negres per una banda, i la sang dels empresonats per la Inquisició i per l’expulsió dels moriscs, per una altra.

L’Església necessitava certament una reforma. A Espanya, però, els reformadors escullen fer-ho des de l’interior de l’Església malgrat la temptació d’aquesta de situar-los fora. Santa Teresa de Jesús brilla amb força en aquest context i per això vam convidar a la teresiana Viqui Molins perquè ens en parlés dins del curs sobre els profetes i les crisis.

Santa Teresa des de jove, com altres del seu temps, viu amb preocupació les notícies dels conflictes de religió que arriben des del centre d’Europa i en concret des de París amb la irrupció dels Hugonots. Tanmateix, durant l’època en què l’Església decideix prendre la iniciativa per reformar-se a través del Concili de Trento, Teresa té 30 anys i viu centrada sobre si mateixa, angoixada per la seva pròpia crisi personal. Mentre no resolgui aquesta, mentre no surti del túnel interior de la seva ànima, no podrà plantejar-se la reforma dels convents. La seva vida partirà doncs d’una reforma interior que anirà desplegant-se fins a arribar a ser una reforma exterior que afectarà a tota l’Església.

Aquesta primera crisi, la viu ella en el interior del convent essent ja monja carmelita. No va entrar-hi amb il·lusió sinó amb resignació, amb voluntat de suportar uns sacrificis menors que els d’un purgatori estricte que es mereixeria si seguís un altre tipus de vida.

La seva “conversió” no és doncs una conversió cap el cristianisme venint de fora, sinó una con-versió (un girar-se vers) des de dintre cap a la profunditat. Ella ha de superar obstacles com la prohibició de llegir certs llibres en llengua vernacle. En aquest moment ella rep la força de Jesús que li diu: “No tinguis por, jo seré per a tu un llibre vivent”.

Assentada en la roca de la superació d’aquesta crisi, té forces per enfrontar-se amb la reforma dels convents carmelitans fundant un de nou on es desterra la diferència de classe entre les monges, i on la recerca d’una pregària profunda, personal i unitiva no cau en la tendència “quietista”, és a dir, en aquella tendència i temptació d’allunyar-se del món, dels problemes, i del germà necessitat, amb l’excusa de la recerca de silenci. Ella,en canvi, ajudada per bons confessors jesuïtes, descobreix la humanitat de Crist i com aquesta es troba en els més pobres.

Santa Teresa és una dóna forta capaç de resistir terratrèmols. Per això va poder suportar la doble suspicàcia que produïa: per ser dona i per ser mística.

Amb el seu llenguatge popular de l’època (que per això és més difícil de llegir que el culte i cuidat llenguatge de San Joan de la Creu) escriu aquest text de fina queixa femenina davant del tracte rebut pels clergues, tots homes:

“(…) [a las mujeres] las favorecisteis [Señor] con mucha piedad, y hallasteis en ellas tanto o más amor que en los hombres, pues estaba vuestra sacratísima Madre en cuyos méritos merecemos lo que desmerecimos por nuestras culpas… ¿No basta, Señor, que nos tiene el mundo acorraladas, que no hagamos cosa que valga nada por Vos en público, ni osemos hablar algunas verdades que lloramos en secreto, sino que no nos habíais de oír petición tan justa? No lo creo, Señor, de vuestra bondad y justicia, que sois justo juez y no como los jueces del mundo que, como son hijos de Adán, y en fin, todos varones, no hay virtud de mujer que no tengan por sospechosa. Sí, alguna día ha de haber que se conozcan todos… no hablo por mí pero veo los tiempos de manera que no es razón desechar ánimos virtuosos y fuertes, aunque sean de mujeres”.

 

Imatge extreta de: Wikimedia Commons


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.