La sense raó de la raó

J. I. González Faus. Aquesta reflexió podria portar com a subtítol “el segon manament laic”. En el sentit que segueix: és conegut que quan li  preguntaren a Jesús pel manament més important de tots, es va negar a presentar-ne només un. N’hi un altre de semblant i inseparable del primer: no només estimar a Déu sinó també estimar al pròxim com a un mateix.  Avui voldria parodiar a Jesús de manera laica i sense posar a Déu pel mig (encara que penso que Déu sempre hi és pel mig d’una manera o altra). Però conservant la intuïció de què “no hi ha un sense dos”.

Si ens pregunten per la norma fonamental de convivència en els inevitables conflictes de la vida, acostumem a pensar que allò decisiu és arribar a trobar qui té la raó. Si jo tinc la raó, conflicte resolt; i si persisteix la confrontació, tota la culpa serà de l’altra part. Doncs no. Al costat del punt decisiu de tenir o no tenir raó, n’hi ha un altre igual d’important: quin ús faig de la raó que tinc? I aquí acostumem a fallar tots: usem tan malament de la raó que l’acabem perdent totalment o parcial.

Un primer ús erroni de la pròpia raó consisteix en creure en què no només tinc raó sinó que la tinc tota. Reaccionant així perdem l’únic camí de retrobada, que és el que transita per allò que suggereix la paraula “diàleg”: deixar-se travessar per la raó de l’altre. Raó que no negarà la meva però que pot matisar-la, situar-la o completar-la. Quan ambdues parts es deixen travessar de debò per la raó de l’altre (quan dia-loguen) brolla la reconciliació. Però avui ens hem de fixar en altres sense raons que es produeixen quan un té pràcticament tota la raó, o està, com diem, “carregat de raó”. Vegem alguns exemples d’aquestes altres sense raons.

Després de la barbàrie del 11S és innegable que els EEUU estaven carregats de raó contra un sector del món islàmic. Sembla igualment clar que la van perdre gairebé tota amb la barbàrie de Guantánamo. Obama així ho va reconèixer quan va prometre tancar aquella presó com un dels seus primers objectius si arribava a la presidència. Que no ho hagi complert (per impotència o per incoherència) confirma de retop la sense raó d’aquella presó: les promeses d’Obama van resultar ser “un homenatge del vici a la virtut”, segons la definició que donava Tanqueray de la hipocresia.

Fa mesos vaig parlar en aquestes pàgines de la sense raó que suposa l’existència d’ETA, tot i reconeixent la realitat d’un “conflicte basc”. Però la coherència obliga a reconèixer que el govern de Felipe González va perdre part de la seva raó quan va recórrer als GAL com a forma de lluita contra ETA. I avui, la barbàrie etarra tampoc és raó per a què el PP exigeixi una vinculació total amb el seu afany d’humiliar a ETA sense condicions, i anatematitzi com a “equidistància” qualsevol intent de facilitar-ne la desaparició (amb polítiques de presos etc.). Ja que l’equidistància significa situar-se exactament a meitat de camí; mentre que la honradesa pot exigir situar-se més, o molt més, a prop d’uns que dels altres sense arribar per això a una identificació total.

Passant del camp polític a l’eclesiàstic, la institució eclesial i algun dels seus jerarques resulten avui criticables i a vegades fins i tot escandalosos; però això tampoc és raó per a què les critiques es converteixin en descàrregues de la pròpia adrenalina, o en excusa per a certs ateismes moguts en realitat per altres raons diferents de les que confessen.

Si dels camps institucionals passem als personals, els perills d’aquesta sense raó són encara molt més grans. Ignasi de Loiola va dir que fundava la Companyia “per a reconciliar els desavinguts”: i a un li venen ganes de respondre “impossible!”. En gairebé tots els conflictes en què hom es veu implicat, les parts exigeixen no només que es reconegui la seva raó sinó que es justifiqui també la seva manera de reaccionar. S’exigeix el “totalment amb mi”. I si no , t’acusen d’estar “totalment contra mi”: l’altra part no té res de raó perquè jo la tinc tota. Així no hi ha reconciliació possible.

El nostre inconscient és tan subtil que, a vegades, va fins i tot més enllà: no només absolutitza la pròpia raó sinó que recorre a la provocació per a privar de la raó l’altre: si m’oloro que tens raó contra mi, intentaré provocar-te fins que reaccionis de manera injusta, i després m’agafaré a aquesta injustícia i em reafirmaré en què sóc jo qui té raó. Els conflictes de parella es veuen sovint marcats per aquesta subtil manera de procedir, potser inconscient.

Cadascú tindrà els seus propis exemples. Aquí només pretenia subratllar que no n’hi ha prou amb tenir raó. Cal integrar la raó que pugui tenir l’altra part. I sobretot, cal procurar no perdre la raó que tinguem en haver-ne fet un mal ús.

Un segon manament gairebé més difícil que el primer …


Imatge extreta de: blogseitb

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.