El nihilisme descafeïnat

Francesc Torralba sobre el Quadern de CiJ nº 166, de José I. González FausCatalunyareligió.cat. Llegeixo amb interès el darrer quadern de Cristianisme i Justícia signat per José I. González Faus (n. 166). Té com a títol: “Quan el nihlisme despulla la fraternitat. La lluita per la justícia en una cultura nihilista”.

Recomano enèrgicament la seva lectura. El conegut teòleg fa una lúcida anàlisi del nihilisme que caracteritza el nostre temps que descriu com a descafeïnat, còmode, líquid o, fins i tot, light. Cita l’encertada expressió de Josep Maria Rovira Belloso: “el no-res amb puntes”. M’agrada el diagnòstic, m’agrada la fonamentació teòrica del que diu i el recorregut històric que realitza, des de la mort de Déu de Friedrich Nietzsche fins a les lúcides reflexions de Gilles Lipotvetsky passant per la modernitat liquida de Bauman. Hi són tots els esglaons.

M’agrada el contrast que fa González Faus entre el nihilisme tràgic que Nietzsche va pronosticar i el nihilisme indolor de la nostra Hipermodernitat. Déu ha mort, l’home ha mort, les utopies han mort, la Terra ha mort, però la Buidor no genera la deseperació esperada i pronosticada. Diu l’autor: “L’insuportable nihilisme teòric nietzschià, que ens força a definir-nos i a comprometre’ns arriscadament (tant com la fe en  Déu), ja no sembla que el pugui substituir la tranquil.la instal.lació en la finitud propugnada per Tierno Galván” (p. 10). En efecte, tampoc es detecar una perfecta instal.lació en la finitud, sinó més aviat, una inquietant existència amenaçada per la incertesa.

La buidor no causa desesperació, perquè no és pensada, ni afrontada en la seva arrel. S’hi passa de puntetes o, senzillament, es mira a una altra banda. Els mecanismes d’evasió que mereixerien un altre quadern són el bàlsam d’aquest nihilisme ambiental. No hi pensem, perquè ens distraiem, perquè tot ens crida a no pensar-hi i a anar fent. Fins i tot el treball és una terapèutica a la buidor. Res no té sentit, però una jugada de Messi salva la setmana. Res no té sentit, però la relliscada d’un polític, és el pretext per riure una estona.

Escriu el conegut teòleg: “El nihilisme descafeïnat que he intentat presentar i que crec que ens caracteritza, sembla haver nascut a Occident d’aquella por de ‘ser desgraciat’. Però aquesta mateixa por l’ha portat a la inconseqüència de no afrontar el risc i la seriositat del nihilisme. I així, després de la total relativització de tot autèntic absolut, relativitza també el seu propi nihilisme, que es limita a ser un nihilisme còmode (pp. 17-18).

Alguns diran que aquest nihilisme no és radical, perquè el valor del Mercat  és l’Absolut que ha substituït el Déu mort. Si això és així, caldrà fer veure els patiments i les patologies de tot ordre que genera aquesta nova forma de devoció i culte, les estructures de pecat que se’n deriven. La terapèutica al nihilisme de saló no és senzilla. Cal, en primer lloc, que el malalt reconegui que n’està. Això vol dir que pensi la buidor existencial, que entri dins del pou i obri la llanterna, però justament això és el que no vol fer, ni estar disposat a fer. Qui dies passa, anys empeny.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.