Vint anys després de la caiguda del mur

Luis Sols. Fa alguns dies s’han celebrat els vint anys de la caiguda del mur de Berlín. La imatge dels ciutadans enfilats sobre una tàpia pintada i tractant de destruir-la a cops de mall, visualitzà de manera admirable la fi d’una època. Sobtadament, quaranta anys de carrera d’armaments, d’història bipolar i de competència entre sistemes econòmics i polítics havien arribat a la seva fi. Hi havia un vencedor i un vençut. Triomfava el capitalisme i perdia l’economia socialitzada. I, aparentment, triomfaven la democràcia i els drets humans i perdien l’autoritarisme i la dictadura.

Hi havia incerteses, però sobretot hi havia il·lusió, compartida per gent d’ideologies polítiques molt diverses. Per fi semblava que sí que podia canviar el món, encara que no fos en el sentit somiat en els anys 60: el sistema internacional, que des de feia dècades semblava bloquejar qualsevol avenç de la humanitat, acabava de saltar pels aires.

Les expectatives eren enormes. Es parlava dels “dividends de la pau” (un descens generalitzat de la despesa en armament que podia permetre finançar la lluita contra la pobresa) i d’un món governat des de les Nacions Unides en què les grans potències col·laborarien entre si per evitar els conflictes armats i per abordar els grans problemes de la humanitat.

Suposo que molts pequem d’ingenus, però la veritat és que ara la mirada cap a enrere és més aviat amarga. No hi va haver “dividends de la pau” i el nou ordre internacional va resultar ser molt més conflictiu que l’anterior. Els problemes identitaris, mal reprimits per l’ordre bipolar, es van desbordar en molts casos, donant lloc a nombrosos conflictes (Bòsnia, Rwanda). El capitalisme, lliure ja de la competència socialista, va mostrar la seva pitjor cara amb l’auge de les polítiques neoliberals. Els EUA, després dels dubtes de l’era Clinton, es van llençar amb Bush a un projecte imperial que va acabar per estavellar-se a tot arreu (Afganistan, Iraq, Palestina).

Una cosa es va aconseguir, però molt menys d’allò que hom imaginava. Es va dissoldre la Unió Soviètica i nombrosos països del Centre i de l’Est d’Europa es van incorporar a la UE, malgrat el seu escàs entusiasme europeista. No havent ja un bloc soviètic amb el qual competir, molts ciutadans es van sentir més còmodes amb el lideratge nord-americà que amb el d’una Europa excessivament social, el que va donar ales a un antieuropeisme que ha acabat per bloquejar el projecte europeu.

Durant els anys de Clinton, hi va haver algun avenç en la lluita contra la pobresa (objectius del Mil·lenni) i contra el canvi climàtic (protocol de Kioto), però el conservadorisme de Bush va devaluar radicalment tots dos processos. Els avenços en democràcia i drets humans també han estat mínims en relació a allò que s’esperava.

Amb tot, la nostra valoració final no hauria de ser pessimista. La història, una vegada més, ha transcorregut per camins diferents dels previstos. Aquests vint anys han frustrat molts somnis, però també han vist néixer novetats molt rellevants. El projecte imperial de Bush ha fracassat i la recent crisi ha desacreditat les polítiques neoliberals. Alguns països han emergit com sòlids líders regionals, millorant la representació d’aquestes àrees en els fòrums internacionals. L’imparable creixement asiàtic va camí de treure de la pobresa bona part de la humanitat.

De manera especial cal remarcar l’emergència de la Xina, nou líder mundial al costat dels EUA. Els “dos grans” s’orienten a la governació del planeta, flanquejats pels països del G-20, un fòrum on estan representats líders regionals com Rússia, Índia, Brasil o Sud-àfrica amb potències tradicionals com França, Regne Unit, Alemanya o Japó . Un món vagament multipolar sota l’hegemonia d’un directori de dues grans potències radicalment diferents entre si, però que es necessiten mútuament.

Finalment cal recordar com, gràcies en bona part a Internet, ha sorgit en aquests anys una opinió pública internacional capaç d’organitzar-se i de pressionar els dirigents polítics i en què han arrelat profundament els valors de la democràcia, els drets humans i la protecció mediambiental. Aquesta opinió pública som tots nosaltres, els ciutadans. No serà com somiaven els joves enfilats al mur de Berlín, ni potser tampoc com ho somiem ara, però el món canviarà i en aquest canvi nosaltres, l’opinió pública, tenim ja una presència determinant.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.