Si hagués nascut a Goundi

Nani Vall-llosera. Si en comptes de nàixer a Barcelona hagués nascut a Goundi (Txad rural), avui seria una supervivent. Hauria nascut a casa amb l’ajut d’una llevadora tradicional que molt possiblement hauria rebut la formació justa per tallar el meu cordó umbilical amb un objecte no contaminat. Només així m’estalviaria el risc de contraure el tètanus neonatal (14% de les morts neonatals) perquè, amb molta probabilitat, la meva mare no estaria vacunada (40% de nounats no protegits).

La SIDA potser no hauria estat el més preocupant, perquè al Txad la prevalença d’adults seropositius és relativament baixa (4’8%), en comparació amb altres països de l’Àfrica subsahariana (p. ex Zimbabwe 15’3%, Botswana 23’9%).

Durant els meus primers anys de vida, sobretot durant l’estació de les pluges, hauria patit uns 3 o 4 episodis de malària anuals, inicialment greus, amb una anèmia que hauria requerit transfusió d’algun parent compatible. Amb els tests ràpids de VIH i sífilis, no m’haurien transmès aquestes malalties, però sí probablement l’hepatitis B, ja que d’aquesta malaltia no es fa cap cribratge:  el govern no subministra la quantitat suficient de tests,  hi ha una prevalença estimada de portadors de més del 90% i  només ara es comença a vacunar. De l’hepatitis C ni tan sols hi ha estimacions.

Si fins als cinc anys hagués  aconseguit superar totes les malàries que m’haurien posat en perill de mort, estaria en disposició d’un grau d’immunitat suficient com per a viure els episodis de manera pràcticament asimptomàtica: mal de cap o cansament accentuat a tot estirar.

En acabar les pluges, però  encara amb fred (aquí anomenem fred a tota temperatura inferior a 25 º), començarien a circular els refredats entre els germans i alguna bronquitis lletja m’hauria tocat a mi. Els meus pares haurien recaptat els diners suficients entre familiars i amics per portar-me a l’hospital i després d’uns dies d’antibiòtic i una mica de Ventolín, hauria tornat a casa havent superat una batalla més.

Amb el deslletament haurien arribat les primeres diarrees provocades pels paràsits que habiten l’aigua. Si cap d’elles hagués aconseguit acabar amb mi per deshidratació, els meus nous companys de viatge (els paràsits) haurien condicionat el meu estat nutricional i, per tant, el meu creixement físic i intel·lectual. També la meva capacitat immunitària per a fer front a nous enemics hauria quedat minvada.

Alguna de les estacions seques de la meva primera infància hauria vingut acompanyada d’una epidèmia de meningitis o xarampió. Si aquesta hagués provocat un nombre de morts suficient per fer saltar les alarmes, Metges sense fronteres o alguna altra ONG haurien posat en marxa una campanya de vacunació unes setmanes (o mesos) després de l’inici del brot, i això hauria disminuït la gravetat del meu cas.

En els anys successius, el meu cos hauria lluitat gairebé tot sol amb les infeccions típiques de cada edat: angines, otitis, més refredats, malàries i diarrees, i ara em disposaria a afrontar l’últim terç de la meva vida amb una immunitat a prova de bomba però amb les seqüeles de tanta guerra en forma de tumor de fetge (freqüent sobre una hepatitis crònica per virus B + / – C), insuficiència cardíaca per valvulopatia reumàtica (complicació d’angines no tractades), paràlisi post – poliomielitis …

Una història així hauria estat la meva si en comptes d’haver nascut a Barcelona, hagués nascut a Goundi el 2009. Estem parlant d’antibiòtics dels més senzills (el nostre arsenal més pesat es compon d’ ampicilina, gentamicina, ceftriaxona, penicil.lina cristalina i del cloranfenicol proscrit a Europa), vacunes, aigua, menjar i higiene com a mitjà per a que les coses siguin d’una altra manera. I no si val en parlar alegrement de la manca d”higiene com un “dèficit cultural” quan l’aigua que tens a casa és la que has anat a buscar al pou del barri, quan les teves condicions de vida s’assemblen massa a les dels teus animals, quan cap carrer està asfaltat , quan el sòl és sempre la terra que es cola per tot arreu, quan no hi ha gairebé latrines, ni bolquers ni compreses.

Segons les dades més recents de l’OMS (WHOSIS i Country Health System Fact Sheet 2.006 TXAD), l’esperança de vida al Txad en néixer és de 46 anys. El 48% de la població té accés a fonts d’aigua potable i el 9% a instal·lacions de sanejament. El 14% dels parts és atès per personal capacitat i s’estima que aproximadament en 1 de cada 100, mor la mare. El 20% dels nens mor abans dels 5 anys (22’8% per infeccions respiratòries, 22’3% per malària, 18% per diarrea, 7% per xarampió). El 23% dels nens menors de 1 any estan vacunats contra el xarampió (a Espanya, el 97%) i el 20% contra la diftèria-tètanus-tos ferina (a Espanya, el 96%). L’última epidèmia de meningitis notificada per l’OMS es va declarar durant el primer trimestre del 2009.

Nani Vall-llossera està treballant com a metge a l’Hospital de Goundi des de juliol de 2009.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.