Reflexions al voltant de la crisi econòmica

Dolors Ollé. La crisi econòmica en la que vivim immersos és de gran abast i, a parer meu, posa en entredit el mateix sistema econòmic en la seva viabilitat. Des de fa uns mesos ens arriben diàriament notícies dels efectes de la crisi en la marxa de l’economia i en la vida de la societat, de les famílies i de les persones. Les manifestacions més punyents les trobem en el continu augment dels acomiadaments i de l’atur, el tancament d’empreses, les famílies que tenen dificultats per cobrir les necessitats més vitals, la precarietat laboral… Al darrera de tot això s’hi amaga un profund sofriment humà que demana un compromís moral dels ciutadans per a fer-hi front i trobar vies de superació.

Des de fa temps també, s’alcen veus d’alerta sobre la sostenibilitat del nostre model de desenvolupament: la satisfacció de les necessitats – la gran majoria supèrflues – de les generacions presents, compromet greument les possibilitats de les generacions futures d’atendre les seves pròpies necessitats; i una creixent activitat econòmica sense altra criteri que el mer criteri econòmic, tant a escala local com planetària, està produint greus problemes mediambientals que poden arribar a ser irreversibles.

Les causes d’aquesta crisi les podem trobar tant en el camp pròpiament econòmic i tècnic, com en l’àmbit de la conducta humana responsable, sigui política, o bé  individual o personal. Cal recordar, al respecte, que la crisi no és sols un fenomen econòmic; és també un fet moral, doncs ha estat provocada per conductes humanes lliures i, per tant, moralment responsables. I hem de reconèixer que una de les causes ha estat la recerca en la activitat econòmica i financera d’un benefici injust i radicalment abusiu, que mereix la denúncia moral, ateses les seves nefastes conseqüències socials.

La crisi econòmica que estem patint, no pot ser redreçada només amb solucions tècniques; aquesta crisi té molt a veure amb una forta crisi ètica, de principis morals, sobre els quals s’ha anat construint l’economia, la nostra societat i la nostra existència.

En la meva opinió, hem tocat fons. Però cal tenir present que tota situació de crisi és moment idoni per a preguntar-nos cap on volem anar i per quin tipus de societat i de persona apostem. Així mateix, és moment propici per a madurar individualment i de forma també col·lectiva. Dit en altres paraules, la crisi ens urgeix a pensar i plantejar models de desenvolupament alternatius sobre la base de la co-responsabilitat dels actors presents en la dinàmica social. I això comporta implicació social i creativitat. Aquest nou model hauria de desmarcar-se de la cultura del consumisme exacerbat en la que vivim; i per a fer-ho possible, caldria educar en el consum responsable. Hem d’apostar per tenir menys a fi de ser més.

Convé recordar que sense tenir cura de la “mirada”, sense “educar” l’atenció, és impossible superar la major forma de “distracció” col·lectiva que tenim en la civilització occidental: el centrament en el consumisme i en els diners. En aquest sentit, ens cal  trencar el predomini de les relacions comercials en les accions socials, predomini cosificador de la realitat pel fet de reduir a mer objecte o mercaderia tot allò que és humà i que ha penetrat en totes les esferes de la vida. El sistema de valors consumista es centra en el posseir, el gaudir, el guanyar, l’assolir l’èxit, l’aparentar davant dels altres per no ser menys que ells, i tot això ens introdueix en la societat de la simulació i l’ostentació, alimentada pels mitjans de comunicació que perverteixen el desig i converteixen la necessària autonomia personal en acceptació cega d’opinions estranyes (viure al dictat de la moda). I cal que recordem que és precisament darrere de l’estímul del consum on es juga el model de vida i de persona. El desig de tenir genera una actitud cognoscitiva, ja que la realitat és vista des del punt de vista de l’interès possessiu. Tot és contemplat com un objecte que es pot posseir i tot queda referit a la utilitat i l’interès.

Per això no té res d’estrany que el subjecte consumista sigui un subjecte explotador i espoliador de la natura i dels altres, ja es tracti d’individus, nacions o col·lectius, en desconèixer el valor de l’altre en sí mateix i només veure’l a partir de la utilitat o satisfacció que li pot proporcionar.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.