Cap a Bolonya passant per Chicago

manifestacion-bolonia

Si hi ha contestació a l’anomenat procés de Bolonya, la creació d’un Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), aquesta no es dirigeix contra certs objectius com l’equivalència dels títols o la unificació dels cicles d’ensenyament, el fer comparable el rendiment exigit als alumnes o establir criteris i mètodes iguals d’avaluació i de garantia de qualitat, l’elevació de la “ocupabilitat” dels titulats, etc., per molt que sigui dubtós que això vagi a augmentar decisivament la mobilitat de docents i alumnes universitaris o eviti que l’heterogeneïtat segueixi existint sota de la nomenclatura unificada.
El problema sorgeix més aviat que els esmentats objectius s’utilitzen per imposar una agenda oculta de més ampli recorregut. I aquesta sospita està més que fundada, doncs en la realització de les reformes que venen amb la creació de l’EEES s’apel·la contínuament a tots els lemes difosos per agències internacionals afins a la ideologia neoliberal, des de la “economia del coneixement” a les “universitats competitives”, passant per la”inversió en capital humà”o el reforçament de les “avantatges comparatius en el mercat global”. El repertori d’estratègies neoliberals que ocupen l’escenari de la reforma educativa van des de l’estructuració empresarial de les institucions educatives públiques fins a la pressió cap a l’establiment d’un model de xec educatiu, en el qual universitats públiques i privades competeixin pels consumidors de formació, passant per la construcció d’un mercat formatiu per a ofertes privades de serveis educatius. En aquesta direcció treballen conjuntament poderosos lobbies i organitzacions internacionals com l’OMC.
El que s’exigeix a les universitats és que diversifiquin i ampliïn les seves fonts de finançament i, per això, adquireixin un perfil que les faci atractives per a aquestes fonts i, per tant, més competitives. En segon lloc, se’ls demana que adoptin una estructura organitzativa segons un model empresarial (new public management). Els processos democràtics de decisió i els òrgans que els protagonitzen apareixen sota aquesta perspectiva com lents i ineficients. Haurien de deixar lloc a cossos de direcció tecnocràtics, que permetessin a les universitats comptar «amb un procés eficaç d’adopció de decisions, una capacitat de gestió administrativa i financera sòlida i la possibilitat de vincular la gratificació amb els resultats» (Comissió). Per fi, es recomana una orientació més enèrgica cap a l’aprofitament mercantil i un major influx econòmic a través dels public private partnerships, una orientació que permeti al coneixement elaborat en elles fluir de manera més directa i ràpida en l’economia. Per a aquesta finalitat el paper decisiu que juguen les anomenades universitats d’elit o centres d’excel·lència. No cal molta imaginació per representar el destí de la recerca i l’ensenyament crítiques no rendibilitzables directament pel mercat. També la nova estructura de cicles està tallada a mida per a aquesta estratègia i serveix a una jerarquització de la qualificació professional cada vegada més dependent de poder adquisitiu.
Les mobilitzacions en les quals estan implicats els universitaris de tot el país pretenen que es sentin els arguments en contra, als que fins ara s’ha aplicat sordines, però les institucions universitàries es comporten cada vegada més com corrons administratius amb escassa capacitat per donar temps i espai al debat. El que un bon nombre de professors s’impliqui al costat dels estudiants crítics en la mobilització permet albergar esperances. Però el gegant neoliberal amb peus de fang pot aixafar a molts en el seu esfondrament. Serà capaç la societat sotmesa a l’embat de la crisi econòmica de reconèixer el que està en joc?

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.