Gràcies, Cardenal Martini

Gràcies, Cardenal Martini

Jesús Renau. Les declaracions que el cardenal Martini va fer pocs dies abans de morir ja comencen a ser com un testament.

Primer va ser la notícia del seu traspàs, fins a cert punt previsible donada l’edat i la malaltia. Els diaris van escollir una frase impactant: L’Església porta un retard de 200 anys. Potser algú va pensar: “ja està, la premsa com sempre buscant el costat més tendenciós,… ves a saber quan ho va dir això!” Doncs, resulta que ho va dir  en la seva darrera intervenció de caràcter públic. Aviat el text amb les declaracions es va escampar arreu a través de les xarxes, els diaris i la resta de mitjans de comunicació. Martini ha fet un important servei al futur de l’Església.

Perquè ell ha estat sobretot una home d’Església. L’ha estimada profundament i precisament per això, amb la claredat d’un amor transparent, ha manifestat la seva fonda preocupació. Una crítica intel·ligent des de l’estimació i el compromís.

Moltes de les expressions que utilitza són les del Concili Vaticà II, del qual enguany celebrem els 50 anys. És urgent una profunda conversió que abasti des del Papat fins a aquells catòlics més convençuts que es creuen tenir ells sols la clau de l’ortodòxia. Cal una nova primavera eclesial, i especialment a Europa….. aire fresc.. finestres obertes.

Ens hem quedat encallats. Hi ha un potencial humanista, social i sobretot  religiós que resta frenat per les crítiques d’aquells que Joan XIII anomenava “els profetes de calamitats”. És possible que aquets profetes hagin provocat una calamitat pitjor: l’absència, la distància, el buidament de tanta gent que enmig de les seves lluites vitals han experimentat que l’Església defensava més les seves seguretats, que no pas aquella entranyable i fonda proximitat d’un cor que surt a cercar el que semblava perdut.

Personalment penso que les paraules del cardenal Martini són una invitació a escoltar. Sí, a escolar els problemes reals de la gent. Orelles, sobretot les de l’esperit, ben obertes per a entendre des de la quietud interior el que es diu, el que es calla i el que es voldria dir. Des de l’escolta, obrir un diàleg humil per a entendre millor, diàleg també amb la Paraula de Déu, que Martini tant va estimar i divulgar. Cercar, finalment, en la dimensió de la misericòrdia evangèlica  l’alegria, perquè com ja sabem al cel hi ha més alegria per un sol pecador que es converteix que per mil justos que es creuen ja convertits.

Ja em dispensarà el lector de que hagi parlat personalment, però ¿com podem ajudar la nostra vella i cansada Església si no comencem per nosaltres mateixos?

Et pot interessar: «Vents de canvi. L’Església davant els signes dels temps» últim Quadern CJ publicat per Javier Vitoria el mes de març passat.