Pasqua i Tikòpia: dos camins, dos resultats

José Eizaguirre. L’illa de Pasqua és la més allunyada d’altres territoris emergits de la terra. En aquell lloc, totalment aïllat,  va desenvolupar-se una cultura que encara avui segueix sorprenent i qüestionant el món. Una societat que va desaparèixer bruscament sense cap intervenció externa. Com afirma Jean Arthus-Bertrand a la pel·lícula Home, “el misteri no és com van aixecar aquelles sorprenents escultures – això ja ho sabem- sinó perquè no van reaccionar a temps”. Com no es van adonar de què es dirigien cap a la desaparició? I si se’n van adonar, per què no van ser capaços de prendre les mesures oportunes? I si van ser capaços, per què no ho van fer?

En només uns pocs mesos he topat amb el cas de l’illa de Pasqua en dos llibres. El primer és

Colapso. Por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen, de Jared Diamond (DeBolsillo, Barcelona 2006). El segon, Espiritualidad y política (Kairós, Barcelona 2011), edició a cura de Cristóbal Cervantes, amb articles d’una vintena d’autors; entre ells- que és el que m’interessa aquí -, Jordi Pigem: Un mundo nuevo quiere nacer.

Una investigació rigorosa i apassionant porta Jared Diamond a assenyalar el deteriorament mediambiental, juntament amb la pressió demogràfica, com el primer símptoma i causa de l’ensorrament i extinció de civilitzacions senceres. L’illa de Pasqua és paradigmàtica en aquest sentit i per això el seu exemple és especialment apassionant avui, perquè no falten persones que estan alertant davant la innegable crisi mediambiental del nostre planeta, igualment aïllat en l’espai. És que no ens adonem del suïcidi col·lectiu al qual ens dirigim? I si ens n’adonem, per què no som capaços de prendre les mesures oportunes? I si som capaços, per què no les prenem?

A més a més d’estudiar casos de civilitzacions que han col·lapsat, el llibre també presenta alguns exemples d’altres que han tingut èxit davant l’amenaça d’extinció, i que es van avançar a prendre les mesures oportunes. Un d’aquests exemples és el de la petita illa de Tikòpia, a l’Oceà Pacífic, amb tan sols tres quilòmetres quadrats i un aïllament, si no tan acusat com el de Pasqua, bastant notable. L’illa porta ocupada per l’ésser humà els darrers tres mil anys, en els quals la població s’ha mantingut sorprenentment estable al voltant dels 1200 habitants. El gran repte durant tot aquest temps ha sigut doble: per una part produir aliments suficients (i conservar-los per a sobreviure en cas dels sovintejats ciclons- vint cada dècada-) i evitar el creixement de la població. Això s’ha aconseguit, en part, amb mètodes que avui no consentiríem (avortaments, infanticidis, suïcidis) i amb altres mètodes més audaços:

Una transcendental decisió, presa de manera deliberada al voltant de l’any 1600 i recollida per les tradicions orals però també confirmada per les restes arqueològiques, va ser la matança de tots els porcs de l’illa, que van ser reemplaçats com a font de proteïnes pel peix, el marisc i les tortugues. Segons els relats orals dels habitants de Tikòpia, els seus avantpassats van prendre aquesta decisió perquè els porcs assaltaven i malmetien els horts, competien amb els ésser humans per l’aliment i eren un mitjà dietètic poc eficient (costa gairebé cinc quilograms de vegetals comestibles per als éssers humans produir només un quilo de porc) i s’havien convertit en un article de luxe per als caps. (Colapso, p. 386)

Els tikopians es van donar compte a temps. Van veure, per exemple, que el consum de carn de porc comportava desequilibris ecològics i estava associat amb desigualtats socials. De manera que van eliminar tots els porcs. Els habitants de Tikòpia van transformar radicalment els seus hàbits, la seva organització i el seu horitzó. La seva cultura va poder continuar perquè va saber transformar-se (Espiritualitat i política, p. 71)

Segurament no els resultaria gens fàcil als habitants de Tikòpia prendre aquesta decisió. Però al final, quan el dilema s’evidencia – o porcs per a una minoria o supervivència per a tota la població- la solució es fa imperativa. Llavors només falta el coratge de posar-la en pràctica: “et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència” (Dt 30, 19).

Podem aprendre alguna cosa de les històries de Pasqua i Tikòpia? La comunitat científica internacional fa temps que ve advertint de les conseqüències catastròfiques que pot tenir el canvi climàtic accelerat i global que pateix el planeta. Una de les causes del canvi és la ramaderia i, concretament, el model de producció intensiva de carn, sobretot de vaca: una cinquena part de l’escalfament global es deguda a questa producció- el metà que expulsen les vaques és un gas d’efecte hivernacle molt més potent que el CO2-. Els vedells del nostres estables competeixen amb els éssers humans per l’aliment, ja que els pinsos que mengen estan elaborats amb aliments aptes per al consum humà (en la meva opinió, aquesta és una de les immoralitats més gran del nostre món, en el qual hi ha tantíssimes persones desnodrides), a més de sostraure terrenys que podien dedicar-se a altres fins, o simplement a preservar la Natura evitant la desforestació. I tot això agreujat pel fet de què es necessiten deu quilograms de pinso, elaborat amb vegetals comestibles per als éssers humans, per a produir un quilo de carn de vedella (que és l’animal amb l’”índex de conversió” més desfavorable).

Cada dia hi ha més persones que anem prenent consciència d’això. Sabem que no podem seguir molt més temps deteriorant el nostre medi ambient i, entre altres coses, convivint amb un sistema de producció de carn que està competint amb l’aliment de milers de milions d’éssers humans i contribuint considerablement al canvi climàtic. El sentit comú ens diu també que no podem seguir fomentant l’augment de la població mundial de forma indefinida, però aquest és una altre tema). Com no ens adonem d’aquestes coses? I si ens n’adonem, perquè no som capaços de prendre les mesures oportunes? I si som capaços, per què no les prenem?

D’acord: no és el mateix prendre una decisió entre 1200 persones que fer-ho entre 7000 milions. No podem posar-nos d’acord entre tanta gent i a més a més no serveix de res que un deixi de menjar carn de producció industrial si els altres ho segueixen fent.

No serveix de res? Serveix, almenys, com a minúscula contribució (hi ha altres coses que potser no puguem fer, però deixar de posar en els nostres plats carn- sobretot de vedella- de producció industrial és quelcom que està a l’abast de la majoria). I serveix, a més a més, com a gest que, raonat i humilment explicat, pot contribuir a què altres persones s’hi sumin. Serveix per a cridar l’atenció sobre una decisió transcendental que més aviat o més tard la humanitat haurà d’abordar. Serveix per a ajudar-nos a ser més i més conscients, a ser més coherents amb els nostres valors i a créixer en integritat personal. Serveix per a guanyar en satisfacció i felicitat personal (i, de rebot, per a guanyar en salut, que no és poca cosa). Aquest i altres gestos que anem incorporant a les nostres vides serveixen; sens dubte.

Imatge extreta de: proyectoa1

Esta entrada fue publicada en Derechos humanos, Ecologia . 2052 Lecturas |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>