Donar la vida per a donar la vida [Divendres]

J. I. González Faus

Divendres Sant

«La creu, resum duna vida entregada»

El primer que convé destacar és que a Jesús no el maten els dolents sinó els (ofi-cialment) bons. No el van condemnar els publicans, ni les prostitutes, ni els samari-tans, ni els leprosos impurs… sinó els grans sacerdots i el sanedrí, amb l’ajuda del governador civil. Traduït en paraules actuals: no el maten els ateus, ni els comunistes ni els islamistes, sinó la mateixa institució eclesiàstica amb la complicitat de l’imperi. Urs von Balthasar fa la següent descripció del Calvari. El Papa (Pere) l’ha negat; els bisbes (els apòstols) han fugit; el poble que quatre dies abans cridava «hosanna al fill de David», ara crida «crucifica’l». Qui resta al Calvari? Un deixeble com a excep-ció i unes poques dones. Qui l’ha ajudat a carregar la creu? Un de fora (Simó de Cirene). Ara bé, la passió de Crist és la passió del món perquè recapitula totes les creus de la història. I hem de preguntar-nos si, en els calvaris d’avui, no passa exac-tament el mateix.

Després d’això convé quedar-se una bona estona mirat la creu. Per a molts ulls és només la imatge d’un de tants “terroristes” que eren arrossegats pels carrers de Jerusalem camí del Gòlgota. Nosaltres ens podem preguntar com és que, de tots ells, només la imatge i el nom d’aquest ha sobreviscut a l’espessor dels temps i ha arri-bat a nosaltres, fins al punt de seguir-nos congregant. I, encara més, preguntar-nos si de veritat crec que aquell crucificat que cridava: «Déu meu, per què m’has aban-donat?» era el mateix Déu. Adonar-nos de com és de difícil confessar això i arrelar-nos profundament en aquesta fe. La frase de Tertul·lià: crec quia absurdum (ho crec perquè és absurd) no és una frase general sobre les relacions entre fe i raó com a ve-gades ens volen fer creure. Aquesta frase és pronunciada davant el Jesús anorreat. Crec que aquell crucificat era Déu? Ho crec perquè és absurd. I això significa: ho crec perquè aquella creu revela la increïble, l’absurda dimensió de l’amor de Déu als éssers humans que, quan torcem i fem malbé la seva creació, no ens destrueix, sinó que ve a nosaltres per compartir amb nosaltres les conseqüències del nostre pecat. I podem acabar amb aquest text d’un conegut teòleg japonès (K. Kitamori): «el mis-satge que afirma que el Fill de Déu ha mort és dels més inaudits. Si no ens colpeix el fet que Déu ha mort, què podrà fer-ho? L’Església ha de guardar viva aquesta ad-miració i sorpresa. No obstant això, l’Església i la teologia han refredat aquesta admi-ració».

I en aquest missatge no és admirable només el fet, sinó també la manera com Déu ha mort. Jesús crida: «Déu meu, per què m’has abandonat?», per a més tard, des d’aquesta profunda experiència de l’abandonament de Déu, tornar a cridar: «Pare, a les teves mans poso la meva vida». Un cristià pot (ha de) pensar senzillament que aquest salt de l’abandonament de Déu a les mans del Pare ha estat el moment més decisiu de tota la història humana, i lamentar la banalització que hem fet avui els cristians de la creu, convertint-la en un penjoll (o en una arma!), arrencant-ne el Crucificat.

 

Aquest és un breu resum de les meditacions del «Recés a la ciutat» programat els dies 5, 6 i 7 d’abrilde 2012 a l’Església del Sagrat Cor – Jesuïtes de Barcelona, podeu trobar tota la informació aquí

Esta entrada fue publicada en Espiritualidad, Església y etiquetada como . 808 Lecturas |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>