De cristians pel socialisme a cristians pel budisme

De cristians pel socialisme a cristians pel budisme

Victor Codina. Tot i la simplificació mediàtica i gairebé en forma de caricatura d’aquesta contraposició, no em resisteixo a la temptació de desenvolupar-la breument ara que ens trobem en temps pasqual.

El moviment de Cristians pel socialisme (CPS) va sorgir els anys 70 en diversos llocs d’Europa i Amèrica Llatina. No era un partit polític sinó un fòrum de debat i diàleg entre cristianisme i socialisme, entre fe cristiana i marxisme. Tant la dreta política com l’eclesiàstica el van estigmatitzar; s’havien de reunir en la clandestinitat i utilitzar llocs falsos per a despistar els seus perseguidors. Sense dubte hi va haver riscs i ambigüitats en alguns dels seus militants, però recordem els noms d’alguns dels seus principals promotors, veritables models de fe i compromís cristià.

Han passat els anys, va caure el mur de Berlín, van caure les Torres bessones, a l’Església hem passat de la primavera conciliar a l’hivern eclesial. Estem en una altra galàxia: maig del 68, teologia de l’alliberament, opció pels pobres… sonen a molts com a objectes d’antiquari. Els temps han canviat i ara molts cristians s’obren a les religions d’Orient i dialoguen singularment amb el budisme: silenci, zen, il·luminació, lluita contra els dracs interiors, distanciar-se del desig, revestir-se de compassió, comunió còsmica… També aquí hi ha il·lustres mestres i guies cristians. Però a diferència dels CPS, ara no és necessari amagar-se en la clandestinitat; hi ha sectors eclesials que miren amb bons ulls aquesta volta a la interioritat, al silenci i a la contemplació, encara que alguns adverteixen dels seus riscs: subjectivisme narcisista, insensibilitat social, dissolució de la història i de la persona en el mar del Tot absolut…

D’aquesta contraposició només desitjo apuntar dues reflexions. La primera és reconèixer el dinamisme i la capacitat que posseeix la fe en Jesús per a obrir-se i dialogar amb cultures, filosofies i religions, fet positiu sempre que vagi acompanyat del necessari discerniment evangèlic i comunitari.

La segona és preguntar-nos si avui podem desconnectar-nos tan fàcilment i alegre del passat, oblidant quan de positiu hi havia en els CPS: solidaritat amb els exclosos, sintonia amb la tradició bíblica de la justícia a favor del pobre, l’orfe i la vídua, amb les opcions de Jesús de Natzaret, amb la paràbola del judici final quan serem examinats de l’amor. Hem d’oposar silenci i compromís social, mística i profecia, interioritat i història, Orient i Occident, el Jesús que prega a la muntanya i el Jesús que expulsa els mercaders del temple? No podríem veure en els actuals neguits d’espiritualitat una correcció i aprofundiment positiu dels desigs de compromís social dels anys 70 que també van tenir els seus errors i ambigüitats? L’opció per la justícia va néixer sempre d’una autèntica experiència espiritual cristiana? Però avui no seria necessari preguntar-nos si el silenci interior ens porta al seguiment de Jesús i a la seva opció pel Regne de Déu?

En resum, els diversos esperits i moviments sempre es discerneixen mirant Jesús de Natzaret, crucificat i ressuscitat: “I jo, quan seré enlairat damunt de la terra, atrauré tothom cap a mi (Jn 12,32).

http://www.nodo50.org/cps/