De cristians pel socialisme a cristians pel budisme

Victor Codina. Tot i la simplificació mediàtica i gairebé en forma de caricatura d’aquesta contraposició, no em resisteixo a la temptació de desenvolupar-la breument ara que ens trobem en temps pasqual.

El moviment de Cristians pel socialisme (CPS) va sorgir els anys 70 en diversos llocs d’Europa i Amèrica Llatina. No era un partit polític sinó un fòrum de debat i diàleg entre cristianisme i socialisme, entre fe cristiana i marxisme. Tant la dreta política com l’eclesiàstica el van estigmatitzar; s’havien de reunir en la clandestinitat i utilitzar llocs falsos per a despistar els seus perseguidors. Sense dubte hi va haver riscs i ambigüitats en alguns dels seus militants, però recordem els noms d’alguns dels seus principals promotors, veritables models de fe i compromís cristià.

Han passat els anys, va caure el mur de Berlín, van caure les Torres bessones, a l’Església hem passat de la primavera conciliar a l’hivern eclesial. Estem en una altra galàxia: maig del 68, teologia de l’alliberament, opció pels pobres… sonen a molts com a objectes d’antiquari. Els temps han canviat i ara molts cristians s’obren a les religions d’Orient i dialoguen singularment amb el budisme: silenci, zen, il·luminació, lluita contra els dracs interiors, distanciar-se del desig, revestir-se de compassió, comunió còsmica… També aquí hi ha il·lustres mestres i guies cristians. Però a diferència dels CPS, ara no és necessari amagar-se en la clandestinitat; hi ha sectors eclesials que miren amb bons ulls aquesta volta a la interioritat, al silenci i a la contemplació, encara que alguns adverteixen dels seus riscs: subjectivisme narcisista, insensibilitat social, dissolució de la història i de la persona en el mar del Tot absolut…

D’aquesta contraposició només desitjo apuntar dues reflexions. La primera és reconèixer el dinamisme i la capacitat que posseeix la fe en Jesús per a obrir-se i dialogar amb cultures, filosofies i religions, fet positiu sempre que vagi acompanyat del necessari discerniment evangèlic i comunitari.

La segona és preguntar-nos si avui podem desconnectar-nos tan fàcilment i alegre del passat, oblidant quan de positiu hi havia en els CPS: solidaritat amb els exclosos, sintonia amb la tradició bíblica de la justícia a favor del pobre, l’orfe i la vídua, amb les opcions de Jesús de Natzaret, amb la paràbola del judici final quan serem examinats de l’amor. Hem d’oposar silenci i compromís social, mística i profecia, interioritat i història, Orient i Occident, el Jesús que prega a la muntanya i el Jesús que expulsa els mercaders del temple? No podríem veure en els actuals neguits d’espiritualitat una correcció i aprofundiment positiu dels desigs de compromís social dels anys 70 que també van tenir els seus errors i ambigüitats? L’opció per la justícia va néixer sempre d’una autèntica experiència espiritual cristiana? Però avui no seria necessari preguntar-nos si el silenci interior ens porta al seguiment de Jesús i a la seva opció pel Regne de Déu?

En resum, els diversos esperits i moviments sempre es discerneixen mirant Jesús de Natzaret, crucificat i ressuscitat: “I jo, quan seré enlairat damunt de la terra, atrauré tothom cap a mi (Jn 12,32).

http://www.nodo50.org/cps/
Esta entrada fue publicada en Espiritualidad, Iglesia, Teologia y etiquetada como . 2633 Lecturas |

7 Comentarios para: De cristians pel socialisme a cristians pel budisme

  1. Pere Feliu comenta:

    Estimado Victor, de todo lo expuesto no tengo mucho que añadir, simplemente que no acabo de enter cual es el planteamiento en síntesis.
    Saludos

  2. jose comenta:

    Creo que no es incompatible sino que al revés, la oración lleva a ser más responsable y a profundizar el compromiso por la justicia. Ya lo decía el hermano Roger de Taizé en su libro “Lucha y contemplación”: “La lucha y la contemplación tienen una sola e idéntica fuente: Cristo, que es amor. Si oras, es por amor. Si luchas por devolver un rostro humano al hombre explotado, es también por amor”.

  3. Lluís Pascual comenta:

    Apreciado Víctor Codina,
    Gracias por su artículo aunque tengo que decirle que no estoy en sintonía con usted.
    Los siento, pero la comparación me parece poco afortunada.
    Parece que, o tenga algo contra el budismo, o desconoce profundamente el budismo.
    ¿Porqué tiene que oponer budismo a solidaridad social?
    Podría exponer exactamente la misma idea pero sin oponerse a nada, y menos a otra “religión”.
    Entiendo perfectamente el mensaje que quiere transmitir pero, repito, la comparación me parece poco afortunada.
    Pienso que deberíamos creernos de verdad lo del diálogo inter-religioso.
    Sin ánimo de polemizar. Reciba mi saludo más cordial,
    Lluís Pascual

  4. Paz comenta:

    Budismo y compromiso social no se contradicen ni mucho menos porque para cambiar este mundo primero ha de cambiar el propio sujeto sin dejar de comprometerse con la justicia según sus posibilidades. Las dos cosas van a la par. El budismo y Jesús predican el vaciamiento del ego y el desasimiento, algo que es necesario para luchar contra la injusticia sin caer en el orgullo o en el protagonismo.

  5. LOS INVITO A VER:http://socialismo-budismo-y-cristianismo.blogspot.com/
    ES UN BLOOG EN CONSTRCCIÓN, LEAN LA PARTE DE “BUDISMO COMPROMETIDO”

  6. Jaume comenta:

    Un més que cordial saludo.

    Fa temps que no es parla d’aquell moviment cristià que amb tota la bona fe del mon molts varem optar per militar en C.P.S. Ah! quins records, Bé, penso que ja es temps de fer i fer-nos autocrítica. Que fa fallar? …o potser no va fallar re, senzillament que el temps tot o rovella, tot cansa, i més quan vas contra corrent (…) De fet jo diria el que sempre he anat dient, és a dir: Barem fallar en la filosofia, be en la teologia asclar! Si tenim en compte que la ciència es l’alimenta de la filosofia i que la ciència contínuament està canviant, no varem saber adaptar aquest canvis en el tarannà del nostre quefers diaris a més a més que com ja he dit, anar contra corrent és molt feixuc i pesat, cansat i poc o poc uns per aquí altres per allà en varem deixar anar en les voreres del camí. Que podria dir mes? pues per una part que el esser humà es pur misteri, i per una altra que la vida es lluita i en la lluita la bondat i te mol poc a dir ,si jo no lluito millor que tu no et podré ven-se (…)

  7. Feli Blanch comenta:

    Benvolgut Víctor,
    Molt bé, molt bé!. Com diuen en un programa de TV3: ” algú ho havia de dir”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>