Turquia somia de nou amb l’Imperi Otomà

Jaume Flaquer. Turquia s’està posicionant com a referent en el món musulmà mediterrani. El parèntesi laicisador obert per Kemal Atatürk als anys vint, amb la supressió del Califat i del Sultanat, en  què l’islam sunnita es va quedar sense referent mundial, intenta ara tancar-se. El poder de Turquia s’havia estès des d’Algèria fins als Balcans incloent-hi Palestina, Irak i Síria, i ara amb el retorn de l’element identitari religiós i amb Europa en crisi, Turquia  vol ser un nou referent per a tots aquests països.

Les portes europees estan cada vegada més tancades. La crisi econòmica, política i identitària fa impossible la admissió d’un altre membre que es presenta com una amenaça per a aquestes tres dimensions: un país pobre, tant poblat com Alemanya, i musulmà. A la vegada, Turquia està cada vegada més desencisada dels seus veïns Occidentals. El recent conflicte diplomàtic amb França després que aquest país declarés punible la negació del genocidi armeni (quan a Turquia el que és punible és la seva afirmació!!!) és un pas més en el distanciament.

Si fins ara, Turquia tenia interès per Europa principalment per raons econòmiques i per afermar la laïcitat, dintre d’uns anys, si el desenvolupament del país continua amb aquest ritme, serà Turquia qui no tindrà ja interès en entrar en el club europeu.

Amb el retorn de l’islamisme, per bé que moderat, i la pujada de l’extrema dreta europea, el país ha fet una con-versió cap els seus antics dominis. I vet aquí que amb la revolució àrab i les noves democràcies de Tunícia i Egipte, aquests països solament tenen el model de Turquia per imitar.

Síria, sota el règim de Basher al-Asad, continua en l’òrbita de l’Iran. Per això Turquia ha estat un dels principals responsables perquè la Lliga Àrab condemnés la repressió del règim. Amb la caiguda de la dictadura es frenaria la influència xiïta en la regió i deixaria el camp lliure a Turquia per posicionar-se com a àrbitre en tots els conflictes. La seva crítica a Israel i la suspensió dels acords militars bilaterals estan fent d’Erdogan a més un líder molt popular. Així doncs: anti-israelisme, islamisme, i èxit econòmic són les bases del seu èxit. La destitució de l’antiga cúpula militar fa uns mesos va ser una immensa manifestació del seu poder.

Hi ha però temes pendents d’importància: el tabú de la qüestió armènia, i el reconeixement oficial de l’Església Catòlica en el país (¡ni per això ha servit el “diàleg de Civilitzacions” del tàndem Erdogan-Zapatero!).

Esta entrada fue publicada en Europa, Política y etiquetada como . 1551 Lecturas |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>