A propòsit de la sentència del TC sobre l’ Estatut

A propòsit de la sentència del TC sobre l’ Estatut

Dolors Oller. Es fa difícil en poques línees parlar d’ una Sentència tan extensa i complexa i de les seves conseqüències jurídiques i polítiques. Però el que sí es pot fer és valorar-la d’una forma general i reflexionar sobre la nova situació política creada. I al començar aquest comentari no podem deixar de recordar que l’Estatut de Catalunya del 2006 suposava un impuls de transformació del model d’Estat; doncs bé,  justament això és el que ha estat qüestionat.

Un pas enrere en l’aprofundiment del model d’Estat dissenyat per la Constitució

En primer lloc cal dir ben clar que encara que no podem negar la competència del Tribunal Constitucional per a dirimir el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP contra l’Estatut de Catalunya, perquè així està establert en les nostres regles del joc, és evident que lleis com aquesta tenen un especial relleu polític, que en el cas dels estatuts de la via especial es posa especialment de manifest tant en el seu procediment d’elaboració com, si s’escau, en les seves reformes (art. 151,2 CE) i que es concreta en el fet de ser lleis paccionades entre el poder central i el territorial, qüestió aquesta que es pot predicar també de les reformes estatutàries. No en va el propi TC abonà aquesta visió, tot inserint els Estatuts d’Autonomia dins l’ anomenat bloc de constitucionalitat, considerant-los com a lleis materialment constitucionals: amb una Constitució tan oberta com la que tenim, els Estatuts son l’ instrument idoni per ajudar a dissenyar el model autonòmic, completant la pròpia Constitució a la que estan subordinats. El nostre  Estatut havia passat, doncs, el triple filtre de la votació de dos Parlaments y un referèndum popular, amb lo qual es manifesta clarament la seva naturalesa de pacte polític. Per això alguns comentaristes i polítics han pogut dir que s’ha produït en tot aquest procés un veritable xoc de legitimitats, la política contra la del TC. El que és cert és que el TC havia d’haver tingut la suficient visió d’Estat com per, seguint la seva pròpia jurisprudència, donar per bona la tasca feta pel legislador, tenint en compte la funció constitucional de l’Estatut i el seu plus de legitimitat, derivat del seu procediment d’elaboració i aprovació. Per contra, la Sentencia està tota ella impregnada de prevencions injustificada respecte al seu contingut de l’Estatut

Dit això, i encara que és cert que la major part de l’Estatut ha estat declarat constitucional, contra el que pretenia el partit impulsor del recurs, el que cal remarcar és que la sentència del TC suposa un pas enrere en la voluntat d’aprofundir el model  d’Estat dissenyat per la Constitució del 1978. Això era el que clarament es proposava fer l’Estatut de Catalunya del 2006: obrir el camí vers una federalització del model de distribució territorial del poder polític, doncs la Constitució posa les bases d’un Estat compost però en ella no hi un disseny acabat que han de completar, precisament, els estatuts. I això era perfectament legítim, i més si tenim en compte que el propi text constitucional te elements clarament federalitzants, conseqüència del model d’Estat que tenien en ment algunes de les forces politiques que participaren en la seva elaboració.

I és bo recordar que el model territorial derivat de la Constitució s’ha caracteritzat des de la seva posta en marxa per la seva permanent mutabilitat. Això ha significat a la pràctica que la Constitució, molt rígida quan a la seva reforma, especialment si es tracta del seu nucli fonamental, ha anat perdent la seva força normativa en aquest àmbit. La creació pel propi TC de l’ esmentada categoria del bloc de constitucionalitat fa necessari acudir a altres normes per a solucionar els problemes del repartiment del poder polític entre l’Estat central y les CCAA, i entre aquestes normes, els estatuts son les més fonamentals. Doncs bé, l’Estatut del 2006  tenia per objectiu aprofundir en l’autogovern després que s’hagués constatat que la dinàmica política a Madrid tenia bloquejada la Constitució, sacralitzant-la com intocable, cosa que feia inviable reformes en el text fonamental tendents a millorar el disseny del model autonòmic (pensi’s en la imperiosa necessitat de reforma del Senat si volem que de veritat sigui un Senat territorial, indispensable en un Estat compost com és l’Estat de les Autonomies espanyol). El nou text estatutari partia d’una concepció oberta del text constitucional com a model federalitzant que integra perfectament la plurinacionalitat i mirava especialment de garantir l’exercici de les competències de la Generalitat, preservant-lo d’ingerències estatals, introduint tímidament alguns elements en la línea federal.

Però amb la seva Sentència, el TC ha deixat en mala posició els sectors moderats i els partidaris de l’Espanya federal, donant ales a l’independentisme, perquè ens ha fet anar enrere, no tant per una retallada quantitativa sinó molt especialment qualitativa: tot allò que en el text estatutari podia significar una garantia de l’autogovern i un aprofundiment en un sentit federalitzant ha estat rebutjat pel TC: així, ens trobem amb l’eliminació de la transcendència jurídico-constitucional de la identitat, i del principi de bilateralitat com a principi basic de la relació amb l’Estat central, la supressió de la  utilització preferent de la llengua pròpia en l’àmbit públic, la relativització de  la força jurídica dels drets i principis rectors, la supressió de la petita descentralització que introduïa l’Estatut en l’àmbit del Poder Judicial, la retallada en el sistema financer,  i molt especialment, la desaparició de  totes les garanties de protecció de les pròpies competències, que havien estat introduïdes per tal d’evitar que permanentment es vagi buidant la capacitat d’autogovern de Catalunya, en especial en relació a les competències exclusives i, sobretot, a les competències  compartides amb l’Estat  (el famós blindatge de les competències).

Un canvi substancial en la consideració de la naturalesa de l’Estatut d’Autonomia

En realitat, podríem dir que el més important d’aquesta Sentència és que ha apostat per un model d’Estat de les Autonomies previ a aquest Estatut, amb l’agreujant que a aquell model s’hi havia arribat mitjançant pactes politics que anaven desenvolupant la Constitució en aquest àmbit, i ara és el propi TC que ens diu que aquell model és l’únic que hi pot cabre en la Constitució i no cap altra, i això no perquè ho hagin pactat les forces polítiques, sinó perquè és el TC com a intèrpret suprem de la norma fonamental qui ho diu. A més, en aquesta Sentència es produeix una altra cosa especialment greu: el TC es desdiu de la seva pròpia jurisprudència en temes tan importants com el sistema de fonts i, més en concret, respecte a la naturalesa de l’Estatut d’Autonomia. Si fins ara era jurisprudència consolidada la que establia que malgrat que les lleis que aproven els Estatuts tenen el caràcter de llei orgànica, es tracta en realitat d’una llei orgànica especial, fruit d’un pacte polític, cosa que es fa nítidament visible en l’elaboració i reforma dels estatuts de la via especial, dintre dels quals s’inclou el nostre, i que per això els estatuts formen part del bloc de constitucionalitat i, per tant, tenen una categoria quasi constitucional, sent a la vegada normes institucionals bàsiques de les CCAA i també normes estatals, ara aquesta Sentència ho ve a trastocar tot. Així,  debilita significativament la funció constitucional de l’Estatut (el nostre i tots els altres) i de fet substitueix el paper de l’Estatut en el bloc de constitucionalitat pel paper que juga el propi TC. En aquest sentit, la Sentència tracta sovint l’Estatut com una llei merament autonòmica (i per això es rebutja que a través seu la Comunitat Autònoma pretengui imposar normes i obligacions a l’Estat), oblidant que l’Estatut és una norma estatal fruit d’un pacte polític entre la Generalitat i l’Estat i, per tant, forma part, amb els altres estatuts, del sistema de fonts central.

La Sentència, doncs, no te sols conseqüències jurídiques, sinó molt especialment polítiques. Al darrera hi ha una insensibilitat manifesta vers l’acceptació de la plurinacionalitat d’Espanya, quan la Constitució permet una lectura en clau d’Estat plurinacional, sense que això vulgui dir anar contra el principi d’unitat, consagrat, junt al principi d’autonomia, a l’art. 2 CE. I el que cal precisament és el contrari:  l’Estat ha de reconèixer la seva plurinacionalitat per aconseguir la lleialtat de tots respectant la identitat nacional de cadascú. A més, amb la seva Sentencia el TC no sols pretén la tornada a l’estatu quo anterior a l’aprovació de l’Estatut, sinó que,  barrant el pas a una interpretació dinàmica de la Constitució en el tema molt important del model d’Estat, el fossilitza, erigint-se en el màxim intèrpret d’una Constitució que no conté en ella mateixa un model acabat i necessita del seu complement i desenvolupament via estatutària, que és igual a dir via pacte polític. En definitiva, no es tracta només de tornar a la situació d’abans de l’Estatut; el que fa la Sentencia és posar en qüestió un model que s’havia anat consolidant, mercès a la pròpia jurisprudència constitucional, amb la qual cosa tot el que s’explica a les nostres facultats de Dret i apareix en els manuals que es donen com a llibres de referència,  ha quedat desautoritzat.

Un concepte obsolet de Nació

Quan a la reticència de la Sentència al terme Nació aplicat a Catalunya, i tenint en compte el que hem dit sobre el model d’Estat, mostra una altra vegada la por i la inseguretat de la majoria de magistrats del TC que els porta a fer una lectura innecessariament estricta i excloent del concepte Nació. En aquest sentit, sobta la  concepció decimonònica de Nació que traspua la Sentència, allunyada de les necessitats del mon d’avui i també de les sensibilitats que propiciaren el Pacte constitucional del 78 que donà a llum una Constitució oberta –es aquí on rau el seu valor de futur-, que ha de ser concebuda com  a punt de partença, no d’arribada. Els Magistrats s’han enrocat  en categories jurídico-polítiques  desfasades, més pròpies del s. XIX que del S. XXI. En comptes d’un nacional-estatisme centralitzador, el món de la globalització i la gobernança global demanen cada vegada més noves formes d’organització política més flexibles, que sàpiguen compatibilitzar els principis d’autodeterminació i sobirania, concepte aquest darrer que està sofrint fortes transformacions i que caldria redefinir. Davant la creixent inadequació dels poders nacional-estatals per a gestionar els problemes globals aquests hauran d’evolucionar vers models més flexibles, capaços d’integrar la pluralitat en el seu si i, a la vegada, de conviure i interactuar amb la pluralitat de fora. Molt probablement seran Estats amb sobirania o competències compartides, flexibles i interconnectades entre si, successives i escalonades en funció de les necessitats i dels nivells apropiats, segons el principi de subsidiarietat activa, que permeti passar de l’àmbit local al mundial, segons les necessitats. De tot això en deriva també la necessitat d’una ciutadania amb lleialtats múltiples, complexes, complementàries i compartides. Perquè podem pertànyer a diferents llocs i comunitats al mateix temps i per això podem parlar de pertinences múltiples.

Per això podem en propietat dir que  la Sentència del TC és una derrota per a tots, no sols per als catalans. Ha estat bloquejat el desenvolupament democràtic de la Constitució i una Constitució bloquejada –no ho oblidem-  es torna obsoleta i al final sucumbeix, deslegitimada. Ha de ser possible el tractament de les qüestions que afecten al funcionament d’un Estat compost i que el consens constitucional va deixar pendents, si volem que el nostre sistema constitucional gaudeixi de salut democràtica.

Perspectives de futur

El futur no es presenta fàcil. Malgrat la fatiga dels darrers anys existeix una potent anergia en la societat catalana, una energia civil que està més enllà i més ençà dels partits i que s’ha posat de manifest en la resposta a la convocatòria de la manifestació del passat 10 de juliol, que no pot ser obviada per les forces polítiques. Això és positiu i signe d’enfortiment democràtic. Però aquesta energia democràtica procedent de la societat civil catalana no representa la totalitat d’aquesta i, a més, és molt plural i avui per avui està desvertebrada. Perquè ens equivocaríem si penséssim que tots els qui van anar a la manifestació –que va donar sortida, això sí, a un malestar creixent de la ciutadania- volien el que la majoria de pancartes i les banderes estelades podrien fer-nos pensar: una Catalunya independent. En la manifestació –i no diguem en la societat catalana- hi havia pluralitat de plantejaments, tot i que alguns d’ells en aquell moment no s’expressaven sorollosament i només ho feien aquells sectors a qui la Sentència havia fet crèixer. Si una cosa ha quedat clara, però, després d’aquella gran gernació, és l’aspiració majoritària de la nostra societat d’incrementar la seva pròpia capacitat d’autogovernar-se. I els polítics hi hauran de donar–hi resposta si no volen que es generi més frustració i malestar.

Qüestions a tenir en compte en aquest nou context

És l’hora de la política amb majúscula i de la necessitat de bastir un projecte compartit. I cal ser ben lúcids i tenir en compte que:

  • Les elits politiques estan molt allunyades dels ciutadans. És el ja recorrent tema de l’anomenada desafecció envers els politics i la política en general, considerats aquells com una classe privilegiada, allunyada dels interessos reals de la població.  Això o bé porta a la desimplicació social, afavorida pel fet que estem avui en contextos amb ciutadans consumidors de democràcia més que constructors de la mateixa, o bé pot ser caldo de cultiu que afavoreixi l’ aparició de populismes que poden acabar implantant un sistema autoritari i més en moments de forta crisi econòmica. Una altra possibilitat, ja real,  és que aquesta desafecció generi un radicalisme democràtic de base, contrari a la partitocràcia però amb dificultats a la pràctica d’articulació, cosa que pot ajudar a crear inseguretat i reaccions contraries en sectors socials determinats, bloquejant tot canvi en profunditat.
  • Alts nivells d’abstenció que palesen el que acabem de descriure. I l’abstenció és de molt difícil lectura. Per això d’entrada no es pot considerar equivalent només a radicalisme antipartits i a independentisme. El que sí és cert és que amb xifres d’abstenció del 50% no hi pot haver cap projecte col·lectiu viable. Certament que l’important manifestació denota una mobilització, però aquesta, no ens enganyem, és d’una part de la ciutadania catalana, significativa, sens dubte, però insuficient per entomar projectes de més envergadura.
  • No podem obviar tampoc que la societat catalana no és gens homogènia: està dividida entre aquells que pensen que no és possible un projecte compartit amb l’Estat espanyol que garanteixi la pròpia identitat i d’altres que consideren que encara és possible i que el que cal és aprofundir en la present autonomia constitucional, on hi poden cabre fins i tot plantejaments federalitzants. I hem de tenir en compte, a més, aquells ciutadans que preferirien un Estat totalment centralitzat o que se senten primer espanyols que catalans.
  • No podem caure en el parany de generar en amplis sectors socials l’ eufòria de que tot és possible ja ara, en aquest moment, amb el perill d’ elucubrar en el buit, pensant en l’ immediatesa de quelcom que només podem situar en un horitzó que forçosament és llunyà i té caràcter processual, és a dir, s’ha de “treballar”, també cara a l’Estat espanyol. Perquè podem omplir-nos la boca de grans conceptes, però ser incapaços d’aterrar en politiques concretes que ajudin a fer procés vers una meta que, si es vol assolir, ha de comptar amb una gran cohesió social i aglutinar àmplies majories, evitant la fractura en dues comunitats antagòniques. I en tot això els partits polítics han de ser molt lúcids i defugir la demagògia, rentable a curt termini, perquè dóna vots, però “perillosa” al ser generadora de divisió social,  quan del que es tracta és d’un projecte de futur de més envergadura.
  • Ens cal superar una gran crisi de lideratge. I això és més lent i complexa del que podem pensar. Perquè els líders no surten perquè si.  La pròpia societat ha d’estar en condicions de generar-los. Sense un bon lideratge què sàpiga il·lusionar a la ciutadania  -també als immigrants- entorn d’un projecte col·lectiu, no podrem tenir un país implicat amb el seu futur, que confií en les seves institucions i que faci passes vers el que realment vol. Cal tenir ben present que el  dret a decidir del que tant es parla aquests dies, i que certament no te límit, s’ha d’anar construint dia a dia, tenint en compte les dades sociològiques, és a dir, no oblidant-nos  de quin país estem parlant.

I és que a la base de tot això està el tema de la identitat. Hem d’estar alerta amb el tipus d’identitat que propiciem si no volem generar projectes excloents que comportin fractures socials greus. En cal una identitat oberta, una identitat-pont vers les altres identitats culturals, no muralla que ens separi d’elles. Tots hi tenim la nostra part de responsabilitat, politics del centre i de la perifèria i ciutadans d’arreu.