Trencar amb el mite del desenvolupament

Dolors Oller. Els moments de crisi com els actuals són idonis per viure’ls com a oportunitat per saber entrellucar les possibilitats emergents que podem trobar en la realitat i també, des de la nostra fe, per saber llegir els “signes dels temps” des dels quals el mateix Déu ens està parlant i movent a l’acció. Moments idonis, doncs, per a preguntar-nos quin tipus de societat i de món volem construir i quin model d’ésser humà n’ha de ser el protagonista.

La història ens ensenya que sense un profund canvi en els nostres hàbits i estils de viure com a molt posarem pedaços i no anirem a l’arrel de les causes de la situació que estem vivint, que tant sofriment porta a molts germans nostres. I en aquest sentit, ens és urgent un canvi en els valors, doncs sols així podrem impulsar els canvis estructurals profunds que la nostra societat i el nostre món necessiten.

Ancorats com estem en la cultura de la satisfacció i malgrat les conseqüències de la crisi que es fan sentir, sovint pensem en l’abundància en que vivim com un dret adquirit, resultat d’un model d’organització i desenvolupament que és l’únic vàlid, però no caiem en el compte de les profundes disfuncions d’aquest model que satisfà necessitats, però només si es poden pagar, cosa que qüestiona de ple el seu valor ètic. Perquè, com parlar de desenvolupament i riquesa quan s’està fent en gran part a costa de l’esgotament de les energies ecològiques i sobre la base d’un control desigual dels recursos? Com lloar les grandeses d’un sistema que deixa tantes víctimes a les cunetes de la història? En definitiva, podem parlar d’un model socio-econòmic just quan no poden ser exportables els seus nivells de consum arreu del món?

Urgeix que a nivell planetari, però començant per nosaltres mateixos, fem passes per a qüestionar i trencar amb el mite del desenvolupament. És a dir, amb una visió de la vida i de la història que considera sostenible en el temps i extensible en l’espai el model de creixement dominant. Aquest model no és possible ni assolible i ha servit per augmentar el domini, la desigualtat i l’exclusió de les majories del nostre món. La natura no té capacitat per estendre el model de consum a tota la humanitat. Per això ens cal plantejar seriosament un debat sobre què entenem per progrés, per desenvolupament, per qualitat de vida avui, en ple segle XXI.

Per això també hem de tenir clar que l’ètica ha de jugar un paper fonamental en tots els àmbits de la nostra vida i en especial en la construcció d’un futur millor. L’ètica individual i també l’ètica comunitària, l’ètica en el poder i en la societat civil organitzada que actua com a contrapoder en els sistemes democràtics. En aquest sentit, i davant els reptes que la globalització ens planteja com a humanitat, s’imposa una ètica del límit i de la moderació que trenqui amb l’ identificació entre el “ser” i el “tenir”. Una ètica, en definitiva, de la solidaritat que només podrà ser transformadora de les estructures d’injustícia, si ajuda a construir persones austeres, sòbries. Del que es tracta, doncs, és de ser capaços de prescindir de moltes coses que en absolut necessitem.

L’austeritat és una actitud de vida que constitueix una rèplica al materialisme que està a la base del consumisme. El consumisme ens aliena i ens fa esdevenir esclaus de les coses. L’austeritat, en canvi, ens ajuda a donar als bens materials el seu just valor. Alliberats dels objectes que ens ofeguen ens trobem amb les persones, i també a nosaltres mateixos. L’austeritat, la moderació, la sobrietat van encaminades a percebre els bens com un mitjà per a satisfer les necessitats de subsistència i per a compartir amb els altres. La austeritat consisteix en tenir el que cal, el que és necessari, però a la vegada també en saber-se alliberar del que és excessiu i desmesurat. El que fa a una persona sòbria, no ho oblidem, no és el que té sinó com viu el que té: es una persona senzilla, despresa, generosa. Com ja hem dit en una altra ocasió, només les persones austeres poden ser de veritat solidaries, amb una solidaritat transformadora no sols dels cors sinó també de les estructures injustes.

El valor de l’austeritat ha d’adquirir una dimensió que superi l’àmbit del que és privat per a convertir-se en una virtut cívica amb totes les seves conseqüències. Perquè la virtut de l’austera autolimitació no va solament orientada a canviar estils de vida individuals, sinó també els socials i públics. L’austeritat assegura, en aquest sentit, l’autèntic progrés, l’inclusiu; aquell que té en compte la integritat de la persona, en totes les seves dimensions, materials i també espirituals i a la vegada inclou a tothom. La vertadera riquesa no rau a tenir més, sinó a no necessitar tenir més que els altres.

Esta entrada fue publicada en Economia y etiquetada como , . 609 Lecturas |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>