El «Plácido» de Berlanga, Manresa i la «crisi»

El «Plácido» de Berlanga, Manresa i la «crisi»

Francesc Riera, sj. Nació DigitalJa te gràcia que Berlanga hagués escollit l’escenari de la nostra ciutat de Manresa per descriure l’Espanya profunda dels anys 50…! L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure la pel·lícula “Plácido” (de fa mig segle! del 1961). Un èxit d’aquella època, un clàssic i una manera de fer cinema que ens queda lluny. Era un relat entre humorístic i sarcàstic sota l’eslogan nadalenc: “ponga un pobre en su mesa!”

El film recreava la Nit de Nadal d’una petita ciutat de províncies espanyola, on una empresa comercial, “Ollas Cocinex”, patrocina una festa molt sonada (i per això hi convida artistes de Madrid, que tothom espera a l’estació de la Renfe, i que no acaben d’arribar…!). Tot plegat vol afavorir que famílies riques facin seure un pobre a la taula del sopar de Nadal.

És una Espanya de pandereta, pobresa, reaccionària; a cops hipòcrita, de doble moral, on pesen les falses aparences; que “predica” la caritat, però que no fa res decisiu per eradicar-la.

I, ai las!, a la pel·lícula hi descobrim la nostra estació de la Renfe, ben rònega!…, em va semblar reconèixer alguns carrers, potser un racó de la Plaça de l’Ajuntament o de St. Domènec, el campanar de la Seu, les Germanetes dels Pobres amb els seus hàbits d’abans, la Cova, etc. Sort que, qui no sap que està filmada a Manresa, no se n’assabenta pas; li hem d’agrair al Sr. Berlanga.

Ha passat mig segle. En el 2011 ens trobem en el bell mig, no de l’Espanya “Profunda”, sinó d’una crisi global “Profunda”. Viurem un Nadal no a l’Espanya d’un Plácido, que es movia pels carrers de Manresa amb una gran estrella de Reis. El viurem en una crisi global “Profunda”, que no és casual…, que té causes, que té autors encara que, per globalitzats, hagin perdut el rostre, siguin anònims. El Tribunal de Justícia de la Història ja haurà donat el seu veredicte quan, dintre d’uns anys, les següents generacions estudiïn la història de la primera dècada del s. XXI.

Se m’acut mirar encara més enrere i imaginar el Nadal d’un manresà conegut del s. XVI. Com que escric des de la Cova de St. Ignasi, el lector ja endevina que em refereixo a l’home de Loiola, que feia pocs mesos seia a la taula dels més grans de les Corts i del Govern de la Castella i Navarra del s. XVI, i potser per Nadal compartia caritativament les viandes luxoses amb la servitud. En el seu Nadal manresà de 1522, ben possiblement, seu a terra a l’Hospital dels pobres de Santa Llúcia i amb ells comparteix el que cadascun havia pidolat: cal imaginar que els manresans d’aquells dies foren esplèndids a l’hora d’obrir la porta a la capta dels pobres.

No fa massa, acompanyant el Comptador Major dels Reis, s’asseia a la taula de la cort de Ferran el catòlic o de la reina Germana de Foix, o compartia l’àpat amb el Virrei de Navarra… El noble de Loiola veia els pobres com els veien els rics a la taula de Nadal del  Plácido de Berlanga: “els veia des de dalt!”.

Si se’m permet contar una anècdota personal, una temporada (massa curta) vaig tenir la sort de ser voluntari de la Fundació Arrels (per persones sense sostre); una vegada el voluntari a qui acompanyava, de cop i volta, s’asseu a terra a la Rambla de Barcelona al costat d’un “sense sostre”. Em va costar, però em vaig veure “obligat” a fer el mateix. Per davant nostre passava tota la riuada de gent. Mai no oblidaré aquella experiència. Des de terra, “el món es veu d’una altra manera”. Les valoracions canvien “de cap a peus” (fent un joc de paraules: no veus caps, veus peus…!).

Els analistes han de dir si hi ha, i quines són, les receptes per entomar la crisi. I han de fer estudis, seminaris, reunions, congressos…, honestament i a fons.

El missatge de l’Ignasi manresà (les experiències que va viure aquí i que marcaren la seva vida, la seva “filosofia” i la seva espiritualitat) canviaria el: “ponga un pobre en su mesa”, per “siéntese en la mesa del pobre”, abandoni els seus palaus i, com diu de Jesús l’evangeli de Joan, “planti la seva tenda” (Jo 1,14) entre els que pateixen la crisi. Les esglésies, com a “memorial” de Crist (la “memòria perillosa” de Jesús!), hauríem de tenir el tremp d’impulsar-ho…, i em primer lloc entre nosaltres mateixos.

Fou tan forta aquesta experiència manresana d’Ignasi que, quan la fa “pedagogia” en els seus “Exercicis Espirituals”, proposa que contemplem Déu en el seu cel mirant la situació crítica del món. És un Déu que no organitza amb els àngels i els seus especialistes congressos, ni reunions, ni s’omple de carpetes i expedients. Ni tampoc no crida pobres a seure a la seva taula. Ben altrament, Déu mateix (aquesta és la “filosofia”, la “poesia” i el “misteri” del Nadal) es despulla “revolucionàriament” de la seva “divinitat” i es situa en una establia, i els pastors bruts i “impurs” són els seus “col·legues”. Déu mira des del més a baix que existeix.

Ara bé, està clar, el Déu clarivident, prou que sap que aquest “descendiment” no serà acceptat i acabarà morint entre patibularis, a mans del regidors del món: l’Imperi del moment (amb la seva globalització político-econòmica imperialista), els “eclesiàstics” del moment, preocupats i garants dels suposats “drets de Déu”, que resulta que són les tradicions que ells mateixos han creat (Mc 7,8).

Ignasi, amb la Companyia de Jesús constituïda, mourà estudis, estratègies, obrirà universitats, farà que els seus treballin per la pau i la justícia entre els que “governen” la història. Però sempre demanarà als jesuïtes que tinguin amics “entre els pobres i últims”. Déu vulgui que les inèrcies i el “pecat” no hagin allunyat massa la Companyia de Jesús d’aquesta filosofia. I Déu vulgui que els seguidors de l’esperit que Ignasi visqué a Manresa, continuïn situats a les fronteres del món, encara que comporti martiris (a Manresa i a St. Fruitós encara tenim viva la imatge d’en Lluís Espinal, assassinat a Bolívia per situar-se així).

Potser aquest és el missatge econòmic de Nadal per als qui treballen honestament per enfrontar la crisi. Que hi posin tota la seva sinceritat, saviesa universitària, política, econòmica, gerencial… Però que, al costat d’això descobreixin que el tema segurament no s’acaba de destravar només amb aquelles eines, per més que siguin verament indispensables.

“Des de baix”, potser es copsen altres estratègies, potser es capgiren moltes certeses.

http://goo.gl/2kczS
Para continuar haciendo posible nuestra labor de reflexión, necesitamos tu apoyo.