El pacifismo pacifista contra la OTAN

Xavier Garí de Barbarà. Els bons amics Tica Font i Pere Ortega, investigadors del Centre Delàs d’Estudis per la Pau de Justícia i Pau, van ser presents a Estrasburg amb motiu de la recent Cimera de l’OTAN, coincidint amb el 60 aniversari de l’organització militar. Gràcies al seu testimoniatge, disposem d’una munió de detalls sobre aquesta trobada en la què Sarkozy i Obama van poder escenificar la retrobada de França amb els EUA dins l’OTAN.

El moviment pacifista concentrat a Estrasburg ha volgut manifestar-se en contra de l’organització militar. La voluntat del pacifisme és recordar, reflexionar i reiterar que amb la violència el camí de la superació dels conflictes es fa més llarg i més feixuc, encara que sembli enganyosament més curt i més resolutiu; de fet, és un camí sense sortida, un camí que no pot acabar-se si no és amb la Cultura de Pau.

A Estrasburg, com havia passat en altres ocasions, el moviment pacifista es va veure injustament estigmatitzat per les reaccions violentes de determinats col·lectius, també anti-OTAN, com ara els “Black Block”. Aquests pertanyen a moviments d’esquerra radical europea que simpatitzen amb els mètodes violents com a resolució dels conflictes, i que ja van participar en trobades com la de Gènova 2001, que se saldà amb la mort d’un jove italià en enfrontaments amb la policia. En aquells moments jo em trobava a Sâo Félix do Araguaia (Mato Grosso), convidat pel bisbe Pere Casaldàliga, el qual acollí la notícia del fallimnet del jove activista italià nomenant-lo el “primer màrtir de la globalització”.

A Estrasburg, els mitjans de comunicació no han pogut evitar caure en les crides d’atenció dels moviments violents, la qual cosa ha contribuït a facilitar el desgast i la desautorització de bona part del moviment social concentrat i manifestat a Estrasburg. Sigui com sigui, sobta molt veure com la premsa mundial, a excepció d’un parell de diaris (com Le Monde o La Vanguardia) van caure en reflexions simplistes sobre la reacció violenta i minoritària que tant la policia com alguns manifestants extremistes i violents del “Black Block”, van focalitzar.

Els activistes i investigadors Font i Ortega afirmen que la majoria dels manifestants pacifistes, i pacífics, van dedicar bona part de la seva estada a Estrasburg, a distanciar-se i no barrejar-se amb els violents, tot exercint el seu dret de manifestació i expressió, però pacíficament, contra el que l’OTAN celebrava, organitzava i convocava a la ciutat francesa. Els citats activistes catalans són clars en aquest posicionament: “Aquí volem introduir una reflexió que apunta al moll de l’os del problema: la tolerància amb la violència entre els grups de l’esquerra tradicional, bona part de la qual no es vol distanciar de la cultura de la violència per què la considera un mitjà lícit de transformació social.”

Si bé és cert que les manifestacions d’Estrasburg han servit per a posar al descobert el veritable rostre de les polítiques repressives del govern Sarkozy, també cal reconèixer la dura sensació de fracàs i frustració del moviment per la pau davant la ingerència, una vegada més, de la violència en un marc com el de la cimera de l’OTAN i els posicionaments antimilitaristes dels manifestants. Cal seguir treballant per convèncer als governs i líders polítics mundials de la importància de la noviolència i de la resolució pacífica i creativa dels conflictes. I també cal fer-ho de cara a la societat civil, als moviments i organitzacions pacifistes, als partits polítics i sindicats, i a tots aquells que un dia diuen que no són militaristes i l’endemà exerceixen la mateixa violència que els exèrcits, només que en proporció més diminuta. Mantenint la paciència i la determinació necessàries, i practicant amb l’exemple els postulats noviolents per un món més just, en procés de desarmament i en pau, s’anirà guanyant cada dia més camí a la violència més pròpia del regne animal que de la condició humana.

Para continuar haciendo posible nuestra labor de reflexión, necesitamos tu apoyo.